Darrer comunicat

A partir de l'1 de gener de 2011 continua a...

2010-12-23T12:11:00.005+01:00

És el carrer el que es mou

2010-03-15T23:40:00.002+01:00

Il·lustració de Josep Niubó

Il·lustració feta per Josep Niubó per a la carpeta 'Badalona visions 15+quinze' acompanyada del següent poema:

Quiet, que és el carrer el que es mou.

Just traspasses el cancell que ja et desperta.

El teu carrer et coneix de sempre,

et passeja cada dia

i t'aboca cada nit als peus de casa.

A cada cantonada,

a cada balconada

i a cada finestral,

hi has deixat el rastre d'una ullada.

I ara et coneixen i t'atrapen: et caminen.

Vas del dia a la fosca i de la nit cap a la llum,

on reculls de la lluna, la guia de tornada.

Just traspasses el cancell, altra volta al cap de casa.

O potser als peus del carrer.

Tant se val, mai t'has mogut.

Ets més parent de Badalona que d'Istanbul, sí,

però sovint quan més t'allunyes més t'endreces.

Et calces les dues sabates

i ja et trobes com a casa.

(Pep Mita, febrer de 2010)

Fellini

2010-02-19T12:11:00.004+01:00

Aprofitant que Fellini torna a viure a la vora de casa de la mà de CaixaForum i sabent que ell ja no pot parlar més que amb les seves pel·lícules, els seus poemes --que no és pas poca cosa!--, m'agradaria fer una pregunta en nom seu, meu i de molts altres.

¿Per què pagant un mòdic, insignificant preu, la gent que s'acosta aquest dies a Barcelona, a la sala del Caixa Forum, pot gaudir del record del seu treball i en canvi si no és en el menjador de casa no poden gaudir de le seves pel·lícules?

Espero de l'Esteve Riembau, no ja que contesti la pregunta, sinó que comenci a posar fil a l'agulla quan comenci la seva nova etapa al front de la Filmoteca de Catalunya.

Dit d'una altra manera i parlant d'altres poetes, és sorprenent amb la facilitat que sempre que vull puc veure el treball del pare pintor (Pierre-Auguste Renoir), i el difícil que em resulta veure el treball del fill cineasta (Jean Renoir) --en tamany natural, és clar!--.

Potser ja seria hora que els museus comencessin a exposar pel·lícules i no només el record d'elles, abans de que m'hagi de seure als genolls els meus nets i explicar amb pels i senyals com era Pinocchio de Walt Disney projectat en una sala de cinema de tota la vida.

Mai és tard, l'esperança és l'última cosa que es perd, però tot explota pel cap o per la pota.

A Badalona, perill de mort acostar-se als arbres

2010-02-16T17:28:00.002+01:00

Fotos fetes per l'alcalde del Gorg clandestí

Les coses a Badalona estan molt malament. Avui, jo mateix també he nomenat un alcalde a dit pel barri del Gorg. Ja n'estem tips. L'ajuntament en l'ombra comença a treballar. Com es pot veure a les dues fotografies a la plaça dels Païssos Catalans hi ha un arbre que si t'hi acostes t'enrampa. Com si ens sobressin els arbres a Badalona!

La revolució ja s'ha posat en marxa. Aux armes citoyens!

Barcelona, quin gran poble!

2010-01-29T18:28:00.008+01:00

L'estàtua de Colón a la Barcelona de Second Life (*)

De totes les estàtues de la Rambla, la primera que van plantar i la més atrotinada és la de Colón. Les altres, les descendents, fan joc amb els turistes que es peguen per fotografiar-les. Va com va. El producte típic de Barcelona és el barret de mexicà, les manoles i els toros. 'Ai Barcelona, quin gran poble!' dèia el meu avi que era d'Alcarràs.

I mira que m'agrada molt la ciutat de Barcelona, sense conya, una de les millors que hom pot visitar. Però és un grandíssim poble! Les infrastructures culturals, la seva fesomia, les seves olors, les seves cuines, tot, tot, traspua modernitat. Ara, els habitants, les forces vives i els que els manen són de guàrdia civil, mossén i jutjat de guàrdia. El meu avi ja s'ho ensumava i encara no coneixia el cas Millet, o sigui, el cas del ciutadà més emblemàtic d'aquesta gent que parla amb la 'a' ben oberta. Bona gent, però fàcil d'enganyar amb quatre posats ben estirats.

Badalona, que també és un poble, perquè la gent pel diumenge encara es muda per passejar per la Rambla, no ho és tant. Discutim molt i sovint per no resoldres res, però tenim unes ganes de capital que no ens les aguantem. Mira si en tenim de ganes que ara ens hem cregut --o ens han fet creure-- que som la Capital de la Cultura Catalana. Tremola Barcelona. Les coses les fa més aviat qui vol que no pas qui pot.

(*)Per cert, encara que us vinguin ganes de pujar a Colón com el personatge de la foto, no ho feu. Erik Satie ho fèia amb la Tour Eiffel que detestava, perquè dèia que pujant-hi era la única manera de contemplar Paris sense veure la ferralla. Ell ho tenia més senzill, hi pujava i ja està. Nosaltres, per més que ens hi posem, encara ens quedarien totes les altres andròmines a ran de terra. No tenim res a fer.

Cinema català a Badalona: Ens ho hem de fer mirar

2010-01-27T11:05:00.007+01:00

Ara, per un moment, penseu que a Badalona no hi hagués cap biblioteca pública, cap ni una. Penseu que tampoc hi hagués cap llibreria on s'hi poguessin trobar llibres escrits fa més de vint anys --aquí sóc generós--. I aleshores, un grup de bona gent preocupats en no trobar la manera de llegir cap llibre de cap avantpassat nostre, encara que fos recent la seva obra --Espriu, Guimerà, Estellés, Pla...--, sortíssim manifestant-nos al carrer sota el lema 'Volem llibres en català!"

Seria lògic que ho fèssim? Sí, però no hauríem de manifestar-nos també i demanar poder llegir Shakespeare, Melville, Cervantes, Elliot, Daudet, Kafka... Sinó, hi hauria alguna cosa que no encaixaria, oi? Ens hauríem saltat algun pas, em sembla.

Traslladem el fet al món del cinema a casa nostra. Afegim a la recepta: primer, un xic de preocupació per part de la Generalitat intentant a cop de decret i talonari protegir les restes del naufragi del cinema comercial català; segon, una llei obligant a les sales i els exhibidors a traduïr o subtitular al català -- jajajajaja, ai que em moro!-- el 50 per cent de les pel·lícules no europees; i tercer, el fet de que la Filmoteca de Catalunya, pagada per set millons de persones, es dediqui tan sols a projectar pel·lícules a l'avinguda Sarrià 33 de les 4:30 fins a les 11 de la nit en una sola sala de la gran ciutat de Barcelona.

Alguna cosa falla a Badalona, però també a Cervera, a Tornebous, a Sabadell, a...

Enteneu quan alguns des de fa TRENTA ANYS!!! demanem un cinema públic a Badalona, a Cervera, a Tornebous, a Sabadell, a...?

Si ahir dèiem Gould avi diem Horowitz

2010-01-12T16:46:00.008+01:00

És curiós la de puntades que rep aquest dies el món del CD. Darrerament les rep del mateix món de l'LP. Si l'any passat Sony Music reeditava 'Glenn Gould: The Complete Original Jacket Collection [BOX SET]'--una col·lecció de 80 cds amb les corresponents fundes de quan es van editar en el seu format original en LP, doncs aquest any li ha tocat a l'Horowitz amb 'Vladimir Horowitz- The Complete Original Jacket Collection [BOX SET]', amb 70 peces 70.

Aquest cop però, s'ha anat molt més lluny, ja que s'editen cds inèdits amb la seva funda original. Perdoni? Doncs aí, el concert al Carnegie Hall de l'any 1951 s'edita per primera vegada i amb la seva funda 'inventada' original. Dada és viu!

Però d'entre les peces cabdals cal destacar els dos concerts de Tchaikovski dirigits per Toscanini el 1941 i el 1943 --qui és el guapo d'escoltar qualsevol de les infinites versions que s'han editat posteriorment sense que li caigui una llàgrima d'enyorança...--, el tercer de Rachmaninov sota la batuta de Reiner, el LP dedicat a Clémenti --algun altre pianista s'ha atrevit a editar-lo posteriorment?--, i el seu disc de Scarlatti.

El de Scalatti ho diu tot. S'edita amb només 15 peces quan després s'ha reeditat amb 18 i amb so SBM. Preferim el de 15 peces amb la portada i les notes originals del primer LP en comptes de la nova versió remasteritzada i amb tres peces afegides? Sííííííííííííííííííííííííííííííí.

Pobre CD...

Lo puto fi d'any

2010-01-08T10:52:00.004+01:00

Comptat i debatut, pitjor no podia acabar i millor no podia començar. La malaltia de la Sara comença a minvar i amb això en tinc prou. Lo puto estatut, los putos polítics, les putes banderes, lo puto temps i la puta crisi a pastar fang: la Sara es troba millor.

I que més? Home, un gran llibre. El Genesis il·lustrat per Robert Crumb, la nova dels germans Cohen --brutal!-- Dues obres de teatre que m'han agradat --en català!!!-- la de l'Anna Lizaran i Sol Picó: El Ball i el Rock'n'Roll del Tom Stoppard amb una Mar Ulldemolins i un Santi Ricart per sucar-hi pa. Ah! I sobretot l'encert i la sort d'haver pogut veure un assaig de l'infumable Llits a temps i poder estalviar-me'l.

I diumenge Mahler per en Pons i el violí de Peter Zimmerman amb el segon per a violí de Bartok. Mentre la noveleta del Paul Auster traduïda el francès --just for fun...-- I ara escoltant en Marsalis i el Galliano posant banda sonora a la Billie i a la Piaf. Who can ask for anything more?

10!

2009-12-29T21:19:00.001+01:00

Finestres al vent revisitades

2009-11-30T21:27:00.005+01:00

Fa uns mesos va fer 10 anys que en els carrers del centre de Badalona s'hi podien observar uns objectes més propis d'una sala d'esposicions que d'un carrer. Era el juny de l'any 1999 quan Cesco va exposar les seves Finestres Al Vent amb motiu de la celebració del Dia Sense Cotxes organitzat pels veïns d'aquell barri. Demà, dia 1 de desembre, amb la presentació a La Sargantana d'una edició especial del llibre Retallo els estels dedicat a la memòria del nostre amic volem passar una estoma junts la gent que van tenir la sort de viure uns anys de la nostra vida amb ell.

Reprodueixo aquí sota, l'escrit de dos metres d'alçada penjat en una paret, que acompanyava l'exposició aquell dia, i que em sembla que reflectia bé l'esperit del que pretenia Cesco i del va aconseguir aquella festa ciutadana.

Cesco i les seves finestres al vent

Conexíem El Gran Teatre del Món, perquè es troba
davant de casa, just al mig del carrer.

Sabíem que la millor sala per exposar
la podíem veure sempre que volguéssim,
ajaguts a la gespa o al terra o al ciment i mirant al cel.

Conexíem que els millors actors possibles
eren la llum que ens dóna el sol i l'ombra que li prenem.

Sabíem que la millor posta en escena
la fant els núvols canviant de forma constantment.

I també havíem sentit dir que les finestres
han estat construïdes per estar obertes de bat a bat.

Però ara Cesco ens ensenya
just en el Gran Teatre del Món,
sota la millor sala on es pot exposar,
amb els millors actots i actrius possibles
i amb una posta en escena inqüestionable.
com les seves finestres s'exposen sense por,
sense marc, sense adreça, sense presentacions,
a la mirada de la gent
i com, des de l'estenedor des d'on pengen,
ens conviden a entrar en el domini dels ocells.

Vinga, voleu, que per un dia tots tenim ales!

L'editorial conjunta d'alguns dels diaris catalans

2009-11-26T10:02:00.003+01:00

El contingut de l'editorial conjunta que han publicat avui alguns dels diaris catalans hem sembla correcte i el subscric en la seva totalitat. El títol, la dignitat de Catalunya, ja són figues d'un altre paner.

La dignitat d'un poble no depèn de la sentència de cap tribunal, ni ara ni mai. Tampoc del fet de que unes capçaleres de diari l'hagin de defensar alhora encara que sigui excepcionalment. Els diaris serveixen pel que serveixen i poca cosa més. I encara més avui dia.

És bo que anem tots alhora quan l'empresa ens sembla important, però els missatgers d'opinions han de ser missatgers d'opinions i han de deixar als actors polítics, o sigui els pobles, que no en fem un negoci de la defensa del nostre destí ni de la nostra dignitat, ser els protagonistes absoluts de la funció.

El peix que compri avui a la Boqueria l'embolicaré amb paper del diari Libération que vaig comprar abans d'ahir.

Eiji Oue s'inventa la novena de Bruckner

2009-11-22T19:05:00.003+01:00

Eiji Oue, tant estimat per alguns com detestat per altres, l'actual director de l'OBC pel que resta de temporada a l'Auditori, aquest cap de setmana l'ha fet grossa.

I no ho ha fet com ens te acostumats, o sigui amb una de les seves excentricitats --saludar al públic disfressat amb una samarreta d'en Messi o respatllant el trajo d'un pianista convidat i la seva banqueta per treure-li algun bis-- no, aquesta vegada el conill la tret del barret del músic més inclassificable del segle XIX, Anton Bruckner.

I s'ha dit, mira, ara farem veure que l'Anton en la seva inacabada novena simfonia --que en Karajan acostumava a finalitzar afegint el Te Deum, a manca d'un quart moviment que és evident que li manca--, ara farem veure doncs, que els pizzicato dels primer i segon moviments són de Mahler. (Sacrilegi!!!) I també farem veure que el bon Anton s'havia llegit fil per randa el manual del bon wagnerià. (Doble sacrilegi!!!) I...... li ha sortit bé! Perfecte! Mai havia sentit un Bruckner més Bruckner que el d'aquest cap de setmana.

Als que estem tronats si se'ns deixa fer, en fem molts de disbarats. És cert. Però quan l'encertem... com l'Oue aquest cap de setmana, aixequem de les cadires fins els més escèptics.

Qui no s'arrisca no pisca. Bravo Oue!

Garzón col·loca Badalona en el mapa

2009-11-16T17:36:00.005+01:00

Que en parlin encara que sigui bé.

Però la veritat és que des que Garzón tornant de Santa Coloma i passejant amb el seu fill es va parar davant del Port de Badalona, ens escriuen amb lletres més grosses.

La cosa (davant del Port) podia anar així:

El fill: I això que és, pare? (senyalant el Port de Badalona)
El jutge: ?¿?¿¿?¿ (dubtant)
El fill: eh, pare! (estirant de la mà)
El jutge: No ho sé del cert, fill. Però t'asseguro que algun dia tot això serà teu.

Una nova icona: Afegim al badiu, al micaco i a l'anís del mono, el Juan Felipe de Santa Marina Badalona.

I els danys col·laterals? Per a Santa Coloma, és clar. El concert de Chick Corea i Gary Burton suspès. El Teatre Segarra tancat fins a nova ordre. I la noia aquella que han posat al balcó de l'Ajuntament: "Tranquils, Jordis, tranquils, que és la Guàrdia Civil."

Però a Badalona, el que dèia, sumem més portades de telediari en un mes, que en els darrers 20 anys. Que en parlin encara que sigui bé.

Wayne Shorter o l'arquitecte del so

2009-10-29T20:36:00.008+01:00

Assistir a un nou concert de Wayne Shorter s'ha convertit en alguna cosa més que obrir la tapa d'un bon llibre.

Temps era temps que s'identificava el jazz amb la improvisació pura i simple. Fins i tot Bach hagués rigut de l'acudit: "El jazz és només impromptus?"

També ho és és clar, però sobretot en el cas de Wayne i la seva colla --sigui amb en Hancock o bé sigui amb en Danilo--, però sempre amb el back beat d'aquest monstre de la música clàssica que és Brian Blade, la música que destil·la el quartet de Wayne Shorter respon al canon del "question-answer" per sobre del de "l'impromptus".

Martí Serra em diu: Shorter condensa en la seva música el què més m'agrada de la música clàssica (desenvolupament formal, riquesa de matisos,...) i del jazz (la tribu, el ritme, la frescor, el diable).

Estic d'acord, però ara ja estem a l'any 2009 i podem arriscar-nos encara més i sí, puc assegurar que després de molts concerts quan Wayne acaba, posa el cartell de "Continuarà..." Perquè cada vegada que he tingut la sort de ser-hi, el concert ha estat una peça d'un sol trescaclosques que va començar ja fa molt de temps.

Quan comença el concert et sembla assistir a la construcció dels fonaments d'un edifici que ara ja després de tants anys, saps que s'alçarà davant teu com un gran temple, però també saps del cert que no el veuràs acabar mai. Ni en el proper concert, perquè en el proper també apareixerà al final el cartellet de 'Continuarà...'

Com ens dèia Leonard Bernstein quan explicava la cinquena simfonia de Beethoven: "Ludwig va trobar la primera nota, després va buscar quina nota corresponia posar en segon lloc. Quan la va tenir va buscar la tercera... i així fins que va tenir la torre del so més perfecta que mai ningú hagi pogut construir."

Wayne fa el mateix, però en directe. Quina sort tenim alguns, oi?

La crisi del periodisme a Catalunya toca fons

2009-10-27T17:33:00.007+01:00

Com a pressumpte premi Nobel de Cartes al Director que em serà atorgat l'any 2030, vull manifestar el següent:

Ja fa més de 10 anys que no envio cap carta al director a cap diari.

Sempre que ho he fet, he respectat les regles del joc, les he publicades amb el meu nom real --quin? tiruriru tiruriru...-- i afegint el meu DNI espanyol.

Quan aquest matí he vist publicada en el diari 'Avui' una carta signada per Pep Mita sota el títol de "Un nou carrer?" he flipat. Mai he enviat aquesta carta a la bústia de cartes al director de l'Avui i si ho hagués fet seria amb el meu veritable nom --quin? tiruriru tiruriru...-- i amb el meu DNI.

Però, és que a més, la carta en qüestió ha estat treta de context, ja que es tracta del text que acompanya un video del canal tvb1minut a youtube. Sense el qual la possible ironia brilla per la seva absència.

No entenc res. Però flipo en colors i m'ofereixo a donar classes teòriques i pràctiques al periodistes de l'Avui que ho necessitin --per un mòdic preu--, a la vegada que els prego que no publiquin a tort i a dret tot allò que trobin en els meus blocs per més gràcia que els hi faci. Sobretot si ho troben en el bloc que tinc: 'Pensaments sobre la meva sogra'. D'aquí, mai de la vida, eh!

Pel que fa al cas d'avui, cap problema, com podeu veure ha estat un èxit de públic.

Fent bullir l'olla del cinema català

2009-10-21T10:39:00.002+02:00

Ho repetiré les vegades que sigui necessari. No existeix tal cosa que puguem anomenar cinema en català. És més, no existirà mai per molt tossuts que s'hi posin alguns.

Existeix poc o molt:

1/Cinema català
2/Cinema parlat en català
3/Cinema subtitulat en català

Ja està. Les imatges en moviment no tenen llenguatge de signes escrits o sons diferenciats en funció de l'idioma que parlen els seus personatges. Punt. La relació de la pel·lícula 'Star Wars' amb la nostra llengua, el català, només pot ser:

1/'Star Wars' parlada en català
2/'Star Wars' subtitulada en català

No hi ha punt 3, perquè 'Star Wars' no és 'cinema en anglés' ni tan sols 'cinema anglès', és cinema americà. I mai de la vida serà 'cinema en català'. Punt final.

Davant la llei que es vol endagar per igualar la oferta de cinema parlat o subtitulat en català amb la oferta de cinema parlat o subtitulat en espanyol, jo hi estic completament a favor. Qui no?

Ara bé, com a persona sensible amb la meva llengua materna, el català, també em sento solidari amb la resta de llengües, totes, i especialment les minoritàries.

Les pel·lícules s'haurien de veure en la seva llengua original i subtitulades. Qui només ha escoltat la cinquena simfonia de Beethoven tocada amb la seva transcripció per a cobla de sardanes, no sap res de la cinquema simfonia de Beethoven, res.

Només pels nens petits, en la seva etapa d'aprenentatge, pot ser bo que se'ls simplifiqui el contingut d'una obra d'art, o sigui -seguidor com sóc de la tesis de Francis Picabia-- d'una obra --qualsevol obra humana és una obra d'art--.

Per exemple, la cinquena simfonia de Beethoben tocada amb un piano de joguina o E.T. parlada en català, pot ser una bona idea per apropar als infants a la música o al cinema.

La resta de ciutadans de Catalunya millor que creixin d'una punyetera vegada o que es comprin les crispetes i se les mengin a casa. Que ens deixin viure aquests darrers dies de cinema projectat en sala cinematogràfica en pau, per l'amor de Déu.

Un carrer nou a Dalt La Vila?

2009-10-19T18:29:00.003+02:00

No cal! Per sort l'Ajuntament de Badalona se n'ha adonat! No cal! Senyalitzant bé els carrers i aprofitant els ja existents, quan un vol anar del punt A al punt B no cal sempre necessàriament foradar una finca. Aprofitant les cantonades es pot tombar! Aquest és el secret: Girant i tombant també es fa via per la vida. Caram si se'n fa! Bravo! De la mateixa manera que l'home va descobrir la roda i li va canviar la vida de dalt a baix, a Badalona els tècnics de l'Ajuntament han descobert els senyals per indicar quan cal tombar i han salvat parets històriques. Amb una mica de sort, quan algú vulgui anar d'un cantó a l'altre de l'esglèsia Santa Maria no caldrà tirar-la a terra, girant i tombant se'n sortirà! Això sí, hi hauran de posar una senyal, nos fos cas que l'alcalde s'hi entopés de morros!

Els penques Millet: Les bourgeois c'est comme les cochons

2009-10-05T18:08:00.003+02:00

Ara està molt de moda. És l'última opinió que es porta. És un gènere que surt molt. És l'única andròmina que no està rematadament de rebaixes a la gran Diagonal de la encara més Gran Ciutat Supermoderna que es fa i és desfà:

"Ep! Nois! No s'ha de parlar del cas Palau de la Música, s'ha de parlar del cas Millet. Cal no confondre el tot amb la part. A veure si la gent deixarà d'anar al Palau per culpa d'això!"

Doncs, si vols posa'n un tros a l'olla. Però jo no en menjo.

A mi el que m'agrada és parlar precisament del cas Palau de la Música Catalana. Si el penques d'en Millet s'hagués dit Garcia no hauria durat trenta anys amorrat a la mamella de la burgesia de les butxaques foradades.

Sempre ha estat senzill localitzar senyoritus al Palau, però ha estat el Palau i la seva filosofia el que els hi ha obert les portes de bat a bat. La part és el tot o si menys no, la representa molt bé.

La gent que ens agrada la música hem deixat d'anar al Palau tan sovint, per culpa de la poca pasta que tenen els burgesos darrerament --tot i les subvencions públiques que reben, que són nostres-- i que fan que el seu suposat mecenatge sigui tan esquifit que posa el preu de les entrades pels núvols! És incomprensible que un mateix concert al Palau surti pel doble del que surt al Théâtre du Châtelet de Paris o al Carnegie Hall de New York.

Els Millet de torn només són la torna! La torna d'una burgesia que no els llueixen els diners senzillament perquè se'ls han dilapidat a cop de viatge cap a la tonteria.

Les bourgeois c'est comme les cochons. Plus ça devient vieux, plus ça devient bête!

La monja republicana que castiga els polítics dolents

2009-09-29T17:25:00.006+02:00

Puigcercós: Surt de sota la taula! Vergonya!

Pagar perquè algú t'interpreti les conyes que el bufó de torn et fa per distreure't és costum habitual entre els reis amb poc o gens sentit de l'humor.

Que ara ho hagi fet un rebublicà coronat no se'ns hauria de fer tan estrany, però la veritat és que et fa flipar que en Puigcercós necessiti que li interpretin el que diu el seu doble a Polònia.

Que s'ho faci mirar.

Dionís Orrit demana ajuda

2009-09-29T15:01:00.005+02:00

L'escultor Dionís Orrit, autor del 'Nen dels Globus' a Dalt la Vila i la seva obra

Reproducció del mail que m'envien els meus amics Dionis i Roser:

Pep,

l'Ajuntament fa l'assalt definitiu a Fluvià 21, però nosaltres resistim. Ens van enxampar amb les defenses baixes, publicant l'anunci d'exposició pública el 8 d'agost, i en el tauler d'anuncis de la web municipal, que no consultavem. Però "en sóm molts més dels que ells volen i diuen" i ho volem demostrar recollint tantes signatures com puguem a l'al·legació que hem elaborat, de la qual t'adjuntem dues còpies, una d'individual i l'altre de col·lectiva.
A més, intentarem donar difusió a través dels mitjans de comunicació; hi ha amics que ho estan fent a través de la xarxa - m'acaben de comunicar que s'ha creat un grup al Facebook que es diu "Dalt de la Vila: un altre bunyol", per exemple -.
En fi, que s'agraeix qualsevol col·laboració. (El termini per recollir les signatures és el 6 d'octubre)

Una abraçada

Roser i Dionís"

A la Roser i a en Dionís els volen fer fora de casa seva. Res més, ja sabeu el que heu de fer.

http://www.facebook.com/home.php#/group.php?gid=170194190201&ref=mf

La música surt de la crisi perquè mai hi va entrar

2009-09-17T18:40:00.002+02:00

S'ha sentit de tot, des de uis, ohs, ais i Mon Diéus fins a Oh la las i C'est pas possibles. Tot el que vulgueu. Però per tercer any a França la venda de música enregistrada augmenta sense cap mirament. El balanc de l'any 2008 les xifres han escopit: Mai ens havia anat tan bé!

La mani dels segells triomfadors encapçalada pels decantats cap a la música clàssica i el jazz i seguida pels denominats com a música amb arrels --o sigui, música-- brandant un pancarta on es pot llegir "C'est formidable!", van enfilar per gauche de la Rue Rivoli fins a anar a petar just davant de l'Élysée.

Pas de mérite, diuen. Es tracta de segells petits que editen tirades curtes. I?

I la grip més forta la passa França: 150 segells nous en un any de recessió, però travessa l'atlàntic sense pietat: més de 60 segells nous entre Manhattan, Brooklyn and co. Que la caiguda de les majors ha ajudat a la fita no en tingueu cap dubte, però és que els paios s'ho van buscar a pols.

A Kenny Barron li pregunten per la crisi de la venda del cd i ell ?!?!?!? What?!?!?!?!?! però si en un any he enregistrat tant que quasi no he pogut anar de gira!

Escolta'm bé Sgae: Uipieh!!!!!

Endreçant poemes antics (primeres versions)

2009-09-03T12:13:00.003+02:00

Aquests cinc poemes (versió 1.0) m'han donat moltes alegries. També m'han donat algun disgust quan alguns voltors literari/visuals se'ls han copiat fil per randa. Però ara que el peix ja s'ha venut, els recordo amb satisfacció.

Les reunions de descreguts anònims

2009-09-01T11:22:00.005+02:00

Jo (dret): Hola, em dic Pep i no em crec res del que diuen a la tele.
El grup (tots asseguts): Hola Pep!!!

És un somni que m'empaita quasi cada nit.

El malestar ja l'arrossegava de fa temps, no ens engayem. Però el desencadenant va arribar de la manera més tonta. Estava escoltant el que deien al telediari i em va semblar entendre que hi havia una nova grip que tot i no ser perillosa s'encomanava fàcilment. Aleshores --l'acció dramàtica passava en un aeroport-- apereixien gent que acabava de baixar d'un avió amb mascaretes, juntament amb d'altres que no en duien no se sap massa bé perquè. Una interferència en el canal digital terrestre gratuït provoca que es perdés la senyal i en el seu lloc n'aparegués una altra de ben antiga, la d'en Johan Cruyff donant consells. Lluïa una mascareta blaugrana i dirigint-se a càmera aconsellava: "Gripe es fácil. Si tu tienes la mascareta el otro no tiene la mascareta. Gripe es gripe. En el fútbol como en la gripe hay que poner toda la mascareta en el asador" Al cap d'uns instants es va recuperar la senyal del canal digital terrestre gratuït, però em vaig quedar amb la mosca darrera l'orella.

Em vaig comprar una mascareta --blaugrana, persiuncás-- i fins fa poc sempre que surtia al carrer protegit amb l'artefacte era la riota de tothom, però jo duro. Ande yo protegido y ríase el descreído.

Aleshores per la tele van dir que la vacuna era molt difícil de fer per tanta gent, però que en tindrien per les escoles i els mestres i que abans de començar el curs acadèmic terrestre digital tota la canalla i tota la docència ja estaria vacunada, que el factor de risc eren ells. Immediatament vaig llençar la mascareta i vaig maleir en Cruyff.

Va començar el somni recurrent. Les troles d'en Zapatero, Carod, Saura, del tdt, de l'estatut. del finançament, de la crisi, etc. etc. etc. ja m'havien preparat la closca, però allò del consell equivocat del mestre holandès va ser el detonant.

Però ara és molt pitjor! Ara diuen que no, que no són els nens els que s'han de vacunar, sinó els adults! Ja no puc més... visc sense viure en mi i el més alt goig espero.. --perdó això no és meu, em sembla-- En fi... que ara se m'apareix en Johan Cruyff per la tele cada dos per tres per retreure'm que dubtés d'ell.

Perdó Johan, perdó! Però ell immutable em va omplint el menjador de pilotes sense pietat: "Si tu tienes la pelota, ellos no tienen la pelota" repeteix cada vegada que poso el telediari.

I això ja no és un somni! Que n'hi ha molts que els passa el mateix, ho sé del cert. Això sí que és la grip!

Al bosc tots pixem separats, oi?

2009-08-26T18:41:00.006+02:00

Busques i busques i busques com si no veiéssis cap arbre prou digne o un matoll adequat i quan per fi el trobes i saps que t'estan esperant al cotxe perquè ja no podies més i els has dit que et deixessin baixar a fer un riu que no podies més encara tens temps de fer una ullada dreta esquerra per si no fos cas que no estessis prou amagat i és que de veritat que no podies més.

Oi?

Doncs ara imagina't que se't fot un paio just al costat mateix a pixar --hola, com anem?--, com si no hi hagués prou bosc!

Això em passa al cinema. Un pati de butaques buit a vessar, només les crispetes al terra, la inmensitat de vellut i jo. M'assec en una butaca a la punta d'una filera central perquè no sóc tonto del tot i sé que la gent per un secret motiu que no entenc vol seure just al bell mig de la fila, tot i que de tot arreu es veu més o menys igual, que la pantala no és plana, nens, caram! I va i se m'asseu al costat algú que a més arriba tard amb la pel·lícula ja començada amb la seva gran capsa de crispetes i la cocacola i les bosses i la respiració per haver corregut. Però si el cinema és buit!

I jo que quan vaig al cinema amb la Teresa i és buit --quasi sempre-- i no hem de fer maimanetes ni tocaments ni salivacions bucals perquè només volem veure la pel·lícula dels pebrots! Doncs, això, que seiem en butaques separades per estar més còmodes, més amples, més espaterrats!

What's wrong with you, people!

(Ho havia de deixar anar. Si mai em trobo el tio i em convida a casa seva quan em digui que m'assegui al sofà, m'hi asseuré, sí, però just arrembat al seu costat, frec a frec, a veure què en pensa)

La peli no estava malament del tot.

Com robar a un banc (o caixa) sense matar-s'hi massa

2009-08-24T10:26:00.008+02:00

S'acaba l'estiu i és hora de plantejar-se l'etern dilema: Treballar o fer diners?

Tal com estan les coses crec que seria bo ajornar el tema del treball --sempre hi serem a temps-- i decantar-nos pel tema de fer diners, és més urgent.

Tradicionalment la millor i més ràpida manera de fer caixa ha estat atracar un banc. Darrerament, però, aquestes entitats ens tenen mal acostumats fent-nos creure que són ells els que estan necessitats --tonteries!--. Sempre hem presentit que eren ells els lladres, però és que ara ho sabem del segur!

Atracar un banc és molt cansat. A la primera fotografia veiem que a més de disfressar-se amb un passamontanyes gens adient per la calor que ens està matant, hem de lligar una noia, tapar-li la boca amb cinta aillant... en fi que sembla divertit, però, ja us ho dic jo, cansa. A la segona fotografia es veu que també es pot fer a cara descoberta si els treballadors col·laboren, que normalment fo fan, però... la veritat és que sempre t'acaba enxampant la policia, no us vull enganyar.

Hi ha una manera molt més efectiva. Es necessita tenir un compte bancari amb uns quants diners --tampoc cal que siguin molts!-- o bé tenir un compte bancari en números vermells --ara sí que cal que siguin molts!--. Si teniu ingressos perìòdics: una minsa nòmina, una pensió o fins i tot si cobreu l'atur encara funciona millor. També funciona si teniu pagaments mensuals grossos, hipoteques, rebuts del gas... això sí, no n'heu de tenir de pendents.

Heu d'anar a l'entitat el dia 27 o el 28, i si aquest dos dies cauen en festiu, mai el 29 o 30, millor avançar la data al 26, ja veureu el perquè. Entreu a l'entitat, pregunteu pel director. Si es neguen feu un espectacle sorollós i us tireu a terra cridant. Vindrà el director, creieu-me. Quan el tingueu davant us portarà al seu despatx i li dieu que al banc del costat --el que ja sabeu que és més a la vora-- us han dit el següent: "Si em porta els diners, o el deute, o el pla de pensions, o el que sigui d'un altre banc que no sigui el nostre li donarem 1.000 euros a fons perdut". Aleshores li dieu: "O em dóna vosté els 1.000 euros o m'ho enduc tot."

Pot ser que a primera vista no us cregui. Heu d'insistir fent-li creure que teniu molts amics que també ho han fet i els ha anat bé. Un director de banca a final de mes, el dia 27 o 28 és molt vulnarable, però compte! El 29 o 30 ja és massa tard! Aquell home només pot pensar en el balanç de final de mes. Si estem a l'agost per exemple, el setembre no compte per a ell, repeteixo només val el balanç del mes en que es troba. Punt.

Us en sortireu. Si no hi ha sort no feu com abans i comenceu a cridar: "Lladres! Lladres!" Ja no funciona, ho sap tothom. Millor que proveu: "Estan a punt de tancar! Aquest banc no té ni per pagar la nòmina!" Això sí que s'ho creuran la resta de clients. Sort!

Als cristians se'ns mengen els lleons, però això no vol dir que no ens poguem defensar!

Temps de diapositives cremades

2009-08-23T13:40:00.005+02:00

Per la gent que no veiem en el fet de torrar-nos espaterrats a la sorra cap altre sentit que no sigui l'haver perdut les ulleres de lluny per poder trobar l'aigua de mar i refrescar-nos, l'estiu l'hem d'anar a buscar lluny de la catifa de carn arrebossada. Ens banyem i ens allunyem tant com podem de la platja. Allí no hi ha or, és un fet.

Però, ara, quan la platja comença a quedar més buida és hora de tornar. Tornar i seguir buscant les diapositives cremades d'un altre temps encara pitjor, molt pitjor. Un temps que a l'acabar les vacances els amics ens perseguien amb tonalades d'instantànies infinitament repetides i nosaltres, segrestats en el sofà de casa seva, erem forçats a repassar galls i gallines recremats en platges llunyanes o properes sense pietat.

Gràcies a la fotografia digital això és aigua pasada! Però encara hem d'estar amatents. Compte! Sota les llambordes ja hem vist que no hi ha la sorra promesa, és mentida! Però sota la sorra encara s'hi poden trobar relíquies que ens destorbin de la pau de tornar a la feina. Hem d'anar en compte, amb molt de compte...

Als milcincentseuristes que fan cua als menjadors de Càritas

2009-06-30T11:47:00.010+02:00

Let me tell you a story, folks:

Als set anys una nefritis em deixa al llit durant sis mesos. Als onze m'han d'obrir per tres llocs perquè no saben què em passa i quan ho troben és la 'pendis' perforada i un testicle enquistat. Als dotze començo a patir bulling per ser de pell massa blanca. Els setze mon pare es queda a l'atur i començo a treballar per alimentar a una família de 5 persones, treballant al camp, donant classes particulars d'ortografia, de matemàtiques, de física, trebalant a un laboratori de química a 5 pessetes l'hora fins que trobo una feina que em permet portar diners a casa, però que a la fi em farà deixar la universitat als 22. Als 19 se m'enporten a la mili i un pàio em tira una botella de iode al cap i em deixa ceg durant un mes, em desfigura la cara i els metges s'equivoquen i m'apliquen coliri caducat. Ja recuperat parcialment, al cap d'uns mesos un virus desconegut em deixa en coma durant un dia, a mi i a mitja companyia. Als trenta una depressió que dura 6 mesos. Als 40 dues llagues a l'estòmac. Als 40 l'èrnia discal diu no puc més i m'opero.

I fins ara feliç i vivint de puta propina.

Ara un amic que treballa per Càritas em diu que hi ha gent que fa cua als menjadors tot i que cobren un sou de 1.500 euros al mes, perquè no poden pagar la hipoteca del cotxe i de la casa. I jo li dic: A pastar fang!

Però què s'han cregut! Me la sua la seva crisi! I si volen veure crisi, jo els n'ensenyo, ara, avui i aquí.

Crisi de veritat! No aquesta pantomima de gent que es creu que té dret a tenir un cotxe i una casa de la seva propietat i també dos huevos duros només per haver nascut.

Time Out guanya a Barcelona per K.O.

2009-06-18T11:56:00.006+02:00

Ja no és un secret. Time Out guanya a Barcelona per K.O.

Al principi em va fer certa recança, però 74 números números després i a 1,95 --si t'hi subscrius et fan un 60 per cent de descompte -- Time Out Barcelona guanya per K.O. tècnic no solament a les altres publicacions d'aquest caire a casa nostra, sinó fins i tot als seus mateixos pares de Londres i New York.

I és que: Que reste-t-il de nos amours, premsa de Barcelona? Poca cosa. Algun full dominical disfressat de guia-super-cachi-piruli-que-guai-del-paraguay, infinits encartats en els dinosauris de diaris que venen olles, pollastres de goma i llibres indesprecintables de tota mena, ah! i la gran infàmia de la premsa a la ciutat: La Guía del Ocio! Que s'hauria d'anomenar La Guía del Negocio, que ja que se la van copiar del Pariscope de Paris (40 cèntims d'euro) també s'haguessin pogut copiar el preu i el gruix, no?

En una ciutat que a vegades quan veus la cartellera del teatre et venen ganes de tirar-te a terra i plorar, en una ciutat on els cinemes de debò --Verdis i Renoir es salven, però no els Icària!-- et surten a desenfocada cada dues vegades que hi vas, en una ciutat on val la pena anar a Bilbao a veure els espectacles que el Liceu coprodueix amb ells, perquè et surt més a compte volar+dormir+òpera a Bilbao que òpera a Barcelona, en una ciutat super-cachi-piruli-que-guai-del-paraguay-cara-cara-cara-de-collons, Time Out Barcelona és l'optimisme en estat pur. L'alegria en la ciutat dels disgustos. Investigadors impenitents, si hi ha encara que sigui només una cosa bona a fer aquella setmana, allí la trobaràs. I a Barcelona n'hi ha moltes de coses bones a fer a part de les seves mancances.

I per si fos poc, Time Out Barcelona és per defecte, la revista cultural per excelència de Barcelona. És que n'hi ha una altra que no estigui emmidonada de dalt a baix? Disseny de portada i de continguts engrescadors, llegibilitat total, català del segle XXI, informació ben classificada i tema de capçalera setmanal treballadíssim. Què més es pot demanar?

Tan sols que facin el cor fort durant aquestra crisi i sobretot durant els brots verds --the worst is yet to come, folks-- i una idea: que venguin tapes dures cada any per poder-nos enquadernar les revistes.

Highway to Heaven!!!

2009-06-15T22:46:00.003+02:00

Aquestes darreres setmanes el programa de TV3 Casal Rock, de la mà de Marc Parrot ha posat el llistó del que ha de ser una televisió pública molt, però que molt alt.

Després de tanta porqueria de programa musical caspós que ens etziben massa canals a tort i a dret, un tenia els seus dubtes del que podria sortir d'un programa de les característiques de Casal Rock. Perdona Marc, vaig dubtar, ho confesso.

Però el dubte va durar poc. Música en estat pur i per televisió! AC/DC sense xarxa! L'edat dels cantants? Quina edat?

L'Angus i en Malcolm Young i en Bon Scott haurien d'haver escoltat la versió que de la seva cançó Highway to Heaven han lliurat als telespectadors de TV3 els avis del Casal Rock. Els Estopa van flipar quan la van sentir per primera vegada i jo i molta gent també!

Avui han retransmès l'últim programa, vaig a buscar el coixí una estona --aquesta matinada tinc feina--, però abans...

No stop signs, speed limit
Nobodys gonna slow me down
Like a wheel, gonna spin it
Nobodys gonna mess me round
Hey satan, payed my dues
Playing in a rocking band
Hey momma, look at me
Im on my way to the promised land
And Im going down, all the way down
Im on the highway to hell!!!

Tenir por d'en Carner i tirada per Plató

2009-06-15T11:45:00.004+02:00

Tenir por d'en Carner i tirada per Plató és l'última nova que ens ha portat el món educatiu a casa nostra. L'excusa ha estat la selectivitat. D'una cosa que anomenen 'selectivitat' no en pot sortir res que no estigui ben classificat i enquadernat amb tapa dura: un informe. I un informe és exactament el contrari, tant de la filosofia com de la poesia.

Als joves que van passar pel tràngol de 'la selectivitat' ni els fa por Carner ni flipen per Plató, el que volen és treure bona nota. Per què? Avui dia, diguem-ho clar, no se sap massa bé perquè. En tot cas, en la major part dels casos, per tenir més possibilitats a l'hora trobar feina. Feina que la volen per obtenir diners. Diners que volen per obtenir una mínima riquesa que els permeti viure feliçment. I així...

O sigui, flipen per Plató, el més poètic dels filòsofs grecs clàssics --per cert, oblidant el que l'home pensava de la riquesa--. I temen en Carner, el noucentista més relacionat amb el moviment filosòfic en qüestió.

Uf...

Mestres! A la pissarra!

Se'ns farà difícil votar...

2009-06-05T17:24:00.002+02:00

A tothom se li farà difícil... però als que vivim al barri de Centre de Badalona encara més.

Aquest migdia he verificat l'estat actual de les urnes que tinc més a prop de casa, cantonada carrer Magatzem i carrer del Carme, i tot continua com sempre. És un merder. Per més que m'havia repassat de d'alt a baix les intruccions de reciclatge del vot i anava amb guants de goma no m'he atrevit. Confesso que sóc una mica covard per aquestes coses... Esperaré al diumenge a veure si la cosa ha canviat una mica, però em costa creure en un canvi que hauria de ser tan radical, tant! Que la veritat... no sé, no m'ho acabo d'empassar.

El diumenge doncs, crec que arribar a les urnes no serà cap complicació, fins i tot amb una mica de sort no haurem de fer cua. Ara, a l'hora de ficar-hi el sobre dins...

El rapte d'Europa i la posterior fugida cap a Creta no s'hagués produït mai a la vora de casa. Zeus no s'hauria enamorat d'Europa al barri del centre de Badalona amb l'estat en que es troba i ara no hauríem d'anar a votar... Si no fos pels grecs i la seva punyetera mitologia tronada!

Però bé, fem el cor fort, i encara que sigui amb la mascareta ben calada, el diumenge fem el que hem de fer. Ara, com diu en Millàs avui a El País, el dilluns hauríem de començar a acabar amb tota aquesta merda. Encara que sigui la que tenim més a la vora de casa. Ja seria un primer pas. Sinó se'ns continuarà fent dificil enarmorar-nos d'Europa, per més fills de Zeus que siguem.

Prohibit jugar a pilota o amb pilotes

2009-06-03T16:55:00.008+02:00

El cartell, o els cartells, ja que n'hi ha més d'un, estan situats en un terreny públic amb gespa i uns quants arbres molt a la vora de les platges de la Vila Olímpica de Barcelona.

Sé que el 'Prohibit jugar a pilota" no va dirigit específicament als nens que sí que estaven jugant a pilota damunt la gespa el dia que vaig prendre la foto. Això ja ho sé. El cartell va dirigit a la gent jove o gran que jugant a pilota puguin destorbar la pau de l'altre gent que seu a la gespa descansant. És un cartell tipus George Bush, un avís preventiu.

D'acord, però el cartell és il·legal no ja només perquè es passa pel forro la carta aprovada per l'Ajuntament d'esquerres de Barcelona i molts més municipis de casa nostra sobre els drets dels infants, sinó perquè incompleix les mateixes directrius que al respecte va dictar la UNESCO en el seu dia que són molt senzilles de seguir: Si un nen juga a pilota o al que sigui en un espai públic té prioritat sobre cap altra activitat que allí s'hi produeixi. Qualsevol impediment perquè desenvolupi tranquilament la seva feina, que és jugar, atempta contra els seus drets. Els cartells ho fan.

Que treguin els cartells, sisplau, o que especifiquin més clarament 'qui' és el que no pot jugar a pilota.

I ja que els treuen, una idea. Que modifiquin el redactat i el posin a l'entrada del despatx de Joan Saura, a la caserna dels mossos d'esquadra o al mateix balcó de la Generalitat: Prohibit jugar amb pilotes!

Votar o no votar, aquesta és la qüestió

2009-05-29T20:02:00.003+02:00

Dues persones, dos ciutadans, es troben en un bar i en comptes de parlar del temps o del futbol, parlen de votar.

Abans la pregunta era: A qui votaràs?

Ara la pregunta és: Votaràs?

Després d'obtenir la resposta, tant si és sí com si és no, un regitzell d'obvietats són etzibades amb cura, mirant de no espatllar les canyes que s'estan fotent.

Les obvietats --que per a mí no ho són gens-- es deixen anar sense massa convenciment:

1/Els polítics tots són iguals, què hi vols fer?
2/S'ha de respectar el que pensi la gent, sigui el que sigui.
3/Jo no aniria a votar, però per respecte al molt que ens ha costat la democràcia...
4/Hem de votar la opció més útil i deixar-nos de romanticismes.

Jo no penso així. Per mi la cosa està d'aquesta menera:

1/Els polítics no tots són iguals, acostumen a ser mediocres, però no iguals. N'hi ha que saben llegir i tenen idees i n'hi ha que no.
2/No s'ha de respectar per res qui vota el PP per exemple. Allà encara hi ha gent que són responsables de fusellar el meu avi. No els dec cap respecte.
3/Democràcia no és anar a votar el menys imbècil de la cua. Democràcia és poder votar o no, però només la opció que ens sembli que va amb la nostra manera d'entendre l'organització de la societat.
4/No s'ha de votar la opció més útil o sí, depèn. Què vol dir útil? Si votar útil vol dir votar el que ens serveixi millor als nostres propòsits i a les nostres idees, d'acord. Si vol dir votar una determinada opció perquè no surti la que ens emprenya més, no. Això és pura covardia, de gallines vaja.

Neix l'Home Nou a Badalona

2009-05-26T12:15:00.007+02:00

Gràcies al meu informant Edu i a una voluntariosa corresponsal fotògrafa m'avenço una vegada més als atrotinats mitjans de comunicació oficials de casa meva, Badalona, i confirmo que l'Home Nou ja ha aperegut al Parc de Serralada de Can Parera.

Davant l'apocalipsi que anuncien els cartells d'estètica estalinista que estan embrutant tota la ciutat amb l'excusa de les eleccions europees, l'Home Nou ha nascut. Bé, no ens precipitem, l'Home Nou està creixent.

Quan uns posts més a sota vaig donar la primícia del nou parc badaloní molts s'ho van prendre a conya, ja ho ser. Cap problema, també se'n fotien de l'Edison i mira ara.

L'Home Nou s'haurà de regar --atenció divisió de parcs i jardins!-- i s'haurà de regar a consciència si no volem que acabi com una regadora. Si neix per il·luminar-nos benvingut sigui, perquè falta ens fa. Només demano que no se'l tracti com a l'E.T. Raons no li faltaran per voler tornar a casa seva...

Home Nou: si et plou mediocritat a dojo, fes-te el fort! Quan passin les eleccions, si passen, estaràs més a gust potser. Aguanta i resa! N'hi ha molts que et necessitem, ara no ens deixis sols.

El joc de Badalona: estàs a punt?

2009-05-19T19:44:00.006+02:00

Una de les millors iniciatives culturals amb cara i ulls que estan engrescant a la gent de casa meva darrerament és El Joc de Badalona.

El joc que es desenvolupa en una plana web parteix d'una proposta senzilla: a pregunta per dia i descansant el diumenge, s'ha de triar durant tot el mes de maig la resposta correcte d'un ventall de tres opcions. Les preguntes estan totes elles relacionades amb Badalona i qui vol jugar només s'ha d'inscriure a la web. Fàcil, no?

No tant! No em refereixo a les preguntes i respostes, que també fan gratar la closca, sinó a la pensada del joc en sí. Perquè resulta que tothom sap la fòrmula de la sopa d'all de la cultura popular, però a l'hora de la veritat pocs la porten al lloc que li pertoca. El Joc de Badalona és competitiu, requereix un esforç, però a la vegada és clarament lúdic i gaudeix d'un sentit de l'humor que t'atrapa i que sovint manca a propostes culturals més pomposes que es queden en fum.

Felicitats als burots inventors! I compte, que a casa juguem tots i anem a sac a pel premi de les patates fregides. No és broma!

A Badalona es descobreix un nou parc!

2009-05-05T23:33:00.006+02:00

És ben veritat que la premsa badalonina va de capa caiguda. Sort en tenen els badalonins dels blocs!

Que en plenes Festes de Maig un grup autoanomenat 'Guerrilla Jardineria' descobreixi i inauguri un nou parc a la ciutat i que ningú li doni cap importància demostra fins on ha arribat la despreocupació de l'administració per les coses bones que passen a casa nostra, el tansemenfotisme de molts dels meus conciutadans i la manca de vista de molts periodistes massa encastats, ara ja sí, a la classe política que figura que critiquen.

El parc en qüestió que jo batejo, Parc de Serralada de Can Parera --la comissió de nomenclàtor municipal vol anomenar-la Plaça Can Parera, allà ells!--, està en les seves beceroles, però temps al temps. A Julio Cortàzar li hagués agradat estar present en la descoberta. No ha pogut ser. Però la continuitat dels parcs és imparable. I Guerrilla Jardineria està clar que n'és concient;-)))

Llegir és sobretot rellegir.

2009-04-28T11:11:00.004+02:00

Llegir i observar, o llegir i mirar.

Sembla que tot passa molt ràpid, potser massa, i cal aturar-se de tant en tant. No tant per mirar enrere, sinó més aviat per pensar el que hem vist, el que hem llegit, el que hem viscut.

De la mateixa manera que un quadre, un arbre del camí o l'horitzó del mar ens semblem objectes de la nostra mirada que paga la pena repetir les vegades que faci falta, amb els llibres molta gent es comporta molt diferent.

La mateixa persona que visita diverses vegades --les que faci falta!-- un museu, un passeig i la cinquena simfonia de Beethoven, quan acaba de llegir un llibre que li ha agradat especialment, ni se li passa pel cap repetir l'experiència.

La gent no rellegeix per costum. Si a la gent que li agrada el cd dels 'Manel' els hi pregumtem perquè no es cansen d'escoltar les mateixes cançons una i altra vegada, ens contestaran que és perquè el agrada molt.

La mateixa gent, en canvi, sovint ens dirà que els ha agradat molt l'últim llibre que han llegit --"quina llàstima que ja s'ha acabat..."-- però es veuran amb la impossibilitat de rellegir-lo o bé tot seguit o més endavant. Per què? Perquè en tenen molts més per llegir i no es pot perdre el temps rellegint.

Llegir no és llegir un munt de pàgines diferents i si és possible ràpidament, de la mateixa manera que mirar no és mirar contínuament coses diferents a una velocitat d'espant.

Un llibre escrit en una sola tarda no és millor que un llibre escrit en un any. I d'un llibre llegit tres vegades en tres moments diferents de la nostra vida en podem treure molt més que de 100 llibres llegits una sola vegada i depressa. Tossuts, però, molts pensen que s'ha de llegir a la velocitat de la llum, acumulant pàgines i més pàgines. I corren el perill de quedar-se sovint a les fosques.

Llegir és sobretot rellegir.

Alguns consells pels llibres de Sant Jordi

2009-04-22T01:04:00.010+02:00

Ara ve Sant Jordi, oi? Bé, doncs és molt probable que us arribin un munt de llibres que ni tan sols us havia passat pel cap que necessitàveu tenir. No passa res. Us els han regalat de bona fe. Heu de carregar amb el pes de la cultura que us ha caigut al damunt, perquè un llibre no és un objecte qualsevol, a dins, amagat entre qualsevol dels seus fulls hi podeu trobar un tresor. També un rave, és veritat. Però heu de ser positius i pensar sempre que us entopareu amb el tresor. Guardeu tots els llibres que us hagin regalat, però no cal que els llegiu tots a la vegada!

Si sou dels que sabeu llegir, trieu-ne un qualsevol. Si, a més, teniu un criteri fet del que us agrada llegir aneu directe al que us faci més patxoca.
A veure, us heu de decidir... Si... va... vinga, ja sé que fa mesos que no us moveu de davant la pantalla de l'ordinador i fa mandra llegir de nou en un paper després de tants de mesos sense fer-ho, però una mica d'exercici no us farà cap mal. Sempre va bé canviar una mica d'hàbits, no?

La vostra relació amb el llibre no ha de ser com la que teniu amb l'ordinador. El podeu tocar quan el llegiu. No us el mireu de lluny com una cosa sagrada a la que s'ha de respectar com una relíquia! Aquí el contacte físic és desitjat.

Una vegada familiaritzats amb l'objecte. Cal entrar en ell i començar a llegir-lo. Mireu d'adoptar una postura còmoda i mireu de gaudir de la lectura. A les primeres planes potser no us fa levitar d'emoció, però cal tenir paciència, perquè és possible i fins i tot probable que no es tracti de cap llibre del Tolstoi, del Carders, del Zola o de l'Stevenson. A més, no sempre tot va sobre rodes i els começaments són difícils, sempre!

Si finalment, us canseu i decidiu desistir de llegir-lo, no el llanceu! Això mai de la vida! Guardeu-lo on vareu deixar els altres, i si és posible en una llibreria i ben ordenat.

I finalment, sempre deixeu-lo en el prestatge més baix, on la canalla hi pugui arribar fàcilment. Encara que us sembli mentida, el fet de que a vosaltres no us hagi agradat, no hagiu entrat en el joc, us hagiu aburrit, el que sigui que us hagi passat que hagi acabat apartant-vos de la lectura, no significa pas que els vostres fills qualsevol dia no hi trobin un tresor en allò que ara per ara, per a vosaltres ha deixat de tenir sentit. Passa a les millors famílies.

Bon Sant Jordi a tothom!

Volem massacrar en català!

2009-04-20T18:32:00.007+02:00

El cinema català no està massa catòlic que diguem. Li manca de tot: indústria, distribució amb dos dits de front, públic, sales on sense que l'amo s'hagi d'arruinar s'atreveixin a apostar pel cinema en la nostra llengua, però sobretot falten idees. A més els que treballem en la indústria tenim aquesta costum de menjar cada dia i si volem veure algun euro --jo hauria de dir dòlar, clar-- hem de fer cinema en una altra llengua.

Bé, potser a Catalunya no en sabem més. Els pobles no han de tenir genialitats en totes les disciplines artístiques. A Finlàndia no tenen un artista de la cuina de la talla de Ferran Adrià i no s'hi capfiquen pas.

Ara bé, si el cinema que s'ha de veure a casa nostra ha de ser tot de fora, pel cap baix hauria de ser en condicions.

A l'any 2009 tots sabem que el tabac és dolent, fins els que fumen, en canvi algú, avui dia, encara s'entesta en defensar el doblatge de les pel·lícules. Massacrar 'Låt den rätte komma in' de John Ajvide Lindqvist doblant-la al castellà no ens sembla prou, i hi ha qui demana doblar-la també al català.

"Volem cinema en català!" "Doncs, feu-lo! O subtituleu les pel.lícules meves a la vostra llengua" deu pensar John Ajvide Lindqvist. Sobretot quan veu que la seva pel.lícula s'ha estrenat amb el nom de 'Déjame entrar' doblada a l'espanyol o subtitulada a l'ídem, però a ningú a casa se li acut subtitular-la en català. La volem doblada perquè és una pel.lícula que ha revolucionat el llenguatge cinematogràfic. Més raó per no destrossar-la, doncs! Els de la Genialitat ja estan anunciant que seria una bona idea distribuir 'Deixa'm entrar' en català. Per què no subtitular-la? Sempre copiant el franquisme pel matí i queixant-se per la tarda que aquí ningú apren idiomes.

Aquí ningú apren a llegir en cap idioma, això és el que passa!

L'Orchestra Baobab de Tarascó a Badalona

2009-04-17T17:50:00.008+02:00

Són del Senegal, d'acord. Però a les portes de Sant Jordi, l'Alphonse Daudet i en Tartarí amb el seu baobab de davant de casa se'ls haguessin imaginat al bell mig de la gascunya francesa.

A Paris, a les banlieues bleues són els reis absoluts de la nit. Treuen les cadires quan toquen. A veure qui és el guapo que s'està assegut escoltant els de la Baobab. Els comptacadires de l'Ajuntament de Badalona faran bé demà de comptar-les abans de que els de Dakar engeguin la seva màquina de swing-gumbo-rumba-soul imparable. Després hauran de començar a comptar culs movent-se.

La gent del Blues & Ritmes de Badalona torna a donar la campanada. Quan el concert de Me'Shell Ndegéoncello al Zorrilla em va enganxar davant d'un rayon de cd,s de jazz al Gibert Joseph de Saint Michel on les peces de la Baobab i les d'ella es donaven la mà amb descatalogats del Herbie Hancock. Cap problema, bona música sempre va plegada. Demà jazz del bo a can Zorrilla. Si puc m'hi passaré, ja seria la tercera vegada que els escolto en directe en un any, però si no hi sóc jo hi serà en Tartarí i l'Alphonse en nom meu, i per descomptat els lleons de l'Atlas. Compte amb el ritme!!!

Narcís Serra i la seva Caixa

2009-04-16T17:52:00.003+02:00

Suposo que quan en Narcís Serra diu "La meva Caixa va molt bé" és refereix a la 'seva' Caixa de Catalunya (?)

Fins ara coneixíem en Narcís per dues coses:

1/Quan era ministre de defensa tocava el piano fatal. Ho va demostrar per la tele, perquè no li quedés cap dubte a ningú.
2/Quan ha estat president de la Caixa de Catalunya ha cobrat les comissions millor que ningú. Ho demostra cada vegada que comprem una entrada pel servei de telentrada. 2.5 euros de comissió per tiquet.

Potser que algú li rebenti la Caixa i ens torni els quartos. Si cal ja li pagarem unes classes de piano, o si ni així, que es busqui un altre entreteniment l'homenet.

Un teatre públic buit és un frau de llei?

2009-04-16T09:37:00.013+02:00

No, de cap manera. Però un teatre públic tancat sí que ho és. Els teatres públics amb els diners públics poden programar públicament el que els hi sembli millor. Però no poden tancar mai les seves portes a cap proposta de la mena que sigui. Poden prioritzar què volen i què no volen programar, però mai tancar la porta a ningú, perquè aleshores estan malversant diners públics. Només hi ha un possible motiu per negar l'accès a algú que vulgui ocupar un espai escènic i aquest motiu ha de ser sempre que, aquell dia i a aquella hora, ja hi ha programada una activitat que a la direcció del teatre li ha semblat millor. Punt.

Així que o bé no hi ha teatres públics al nostre país o si n'hi ha contínuament malversen fons públics, o sigui diners de tots, però sobretot diners meus!

L'argument que fan servir sovint és la possible poca qualitat de la seva programació si obrissin les portes a tothom que vulgués accedir als seus espais. Correcte. Però s'obliden que tots els euros amb que es financen les suposades activitats són iguals davant la llei.

Els que maneguen els fons públics millor farien en deixar de comptar les cadires buides dels seus teatres i començar a comptar els dies de l'any que tenen les portes tancades.

Els responsables del Théâtre du Châtelet de Paris, on la qualitat del que s'hi programa em sembla que queda fora de cap dubte, en motiu de la representació de 'Die Feen' de Richard Wagner, va programar fa just dues setmanes una representació amateur de final de curs de les escoles per a no professionals de la regió de Paris. A les 4,30 van obrir les portes als pares i a les 20 hores al preu de 7 euros van obrir les portes a tothom. Jo vaig ser a la representació de les 20 hores de 'Swing Street'. Actors amateurs amb músics i director d'escena professionals van produir de luny el millor musical que he vist aquest any. I creieu-me, n'he vist molts de musicals.

Quan els directors de teatre o els responsables de la gestió cultural de la meva ciutat, però sobretot els del meu país, em parlin de que tenen les butxaques buides millor que es treguin les ulleres. Als que ens deuen tants diners des de fa tant de temps a vegades perdem els nervis.

Quan diuen tusgsal volen dir tussa

2009-04-15T23:32:00.006+02:00

Els tentacles de la tussa

I és que la tusa... Catalanitzem-la? Vinga!
La tussa, o les tusses són el transport públic per exel·lència de Badalona. Qui, a Badalona no ha pujat mai a una tussa? Però no només això. Durant molts anys les llistes del partit més socialista de la ciutat estava formada per un número d'aspirants a regidor tal, en que es tenia molt en compte qui era tussero i qui no. Qui era casquetista i qui no. Era vox populi. Les coses han canviat bastant darrerament. Ja tots pugen a la tussa avui dia. Però s'ha de dir que a una tussa conduida pel mateix pastor, sí, però amb molta més humilitat.

Jo crec que encara que sigui simbòlicament les coses van canviar precisament quan algú va tenir la pensada d'enviar Caterina Mieras, casquetista de pro, com a Consellera de Cultura a la Generalitat. Un polític sauri conegut de tots em va dir: "No la coneixíem de res, Pep". "Bé, ja la coneixereu, ja la coneixereu, Joan" li vaig dir.

Al final la van conèixer. I al final hem decobert que aquest Joan també s'havia de conèixer. Com canvia la gent amb casc! El temps acabarà fent bona la Caterina Mieras, m'hi jugo el que vulgueu. En quan al polític sauri ja no n'estic tan segur. Però mentre el casquetisme guanyava cadires a Badalona, el cert és que perdia graus a la Generalitat de les corones d'espines, recordeu?

Millor invertir en autobusos que en pisos, no? El temps posa a tothom al seu lloc.

Ara, algunes tradicions no es perden. Si entreu a les oficines de l'Ajuntament algun divendres per la tarda encara sentireu algunes veus que s'acomiaden pel fi de setmana amb la típica salutació: "Sábado, sabadete?" I l'altre, "Fermín Casquete!!!"

Els pirates de l'Ajutament de Badalona

2009-04-15T11:02:00.006+02:00

L'empresa més gran que hi ha a la meva ciutat és l'Ajuntament, en el meu país és l'administració pública de la Generalitat, a Espanya ja m'he perdut, a Europa és directament Suïssa i en el món és la banca. I tots formen una sola empresa i un sol poder i darrerament ens ho han demostrat amb fets.

Per què, doncs, tenim aquesta fixació amb les corrupteles que ens són més properes? No seria lògic que ens emprenyés més la pirateria de la banca que no pas la dels afeccionats de pa sucat amb oli del nostre respectiu ajuntament? La resposta no està en el vent sinó potser en la nostra part gamberra que ens porta a ficar-nos amb els més petits.

A veure... Si patètic és que una ciutat de més de 200.000 habitants tingui només un teatre, més patètic és que en els teatres del meu país sintonitzin les televisions del gran imperi americà i anglosaxó per saber què programar, oi?

Però bé, inconscientment els pirates per un cantó ens agraden i per l'altra ens fan una mica de por. Odio et amo. El programa televisiu 'Polònia' ens diverteix perquè fan conya amb els pirates que ens són més propers, si es fiqués sempre amb la gran banca ens acabaria aburrint.

Tot això i una certa complicitat per part nostra en les seves malifetes, també s'ha de dir. Ja fa temps que vam tirar la primera pedra i va resultar ser un boomerang que ens va estabornir, compte!

Alguna cosa falla, però, quan els pirates de l'ajuntament de Badalona són més pobres que els que ens guanyem la vida honradament. Però molt més pobres! Són pirates amateurs? On està la trampa? Doncs que els diners que deuen que són molts, els devem nosaltres, vet aquí. I els acabarem pagant nosaltres no la banca suïssa.

Que hem de fer? Vendre la ciutat a anar a lloguer.

He decidit reprendre el bloc

2009-04-15T10:33:00.003+02:00

Amb una certa desgana, potser cansament, l'octubre passat vaig decidir deixar de penjar escrits en aquest bloc. En realitat, fins i tot tenia la necessitat de deixar d'escriure aquí. El fet de fer-ho en anglès en un altre lloc i amb un altre nom, i a jornada completa com aquell qui diu, ajudava molt a decidir-se a baixar la persiana d'aquest bloc per quan vinguessin altres temps.
Ara, que ja he vist que el nom de Pep Mita viu perfectament dissociat i sense punts de contacte amb l'altre pseudònim que viu dins d'en Josep Maria Busquets, vull tornar a passar comptes. Escriure és passar comptes. I aquesta vegada quasi exclussivament amb la política i els polítics del meu país.
Continuaré sense acceptar comentaris als meus posts. Ja hi ha altres blocs meus on podeu comentar el que vulgueu. Aquí no. A la meva llibreta, quan anava a escola, només hi escrivia jo i això continua igual aquí.
Comencem.

That's all folks!

2008-10-27T20:16:00.009+01:00

El fet de portar diversos blogs que no tenen res a veure ni amb Badalona ni amb Catalunya --i que són en anglès--, signats amb un altre sobrenom que ara mateix no crec convenient relacionar amb el de Pep Mita --Boris Vian va firmar en més de 400 pseudònims!--, ha fet que no pugui afegir regularment posts en aquest bloc. O millor encara, que m'ha fet molta mandra. Quan tinc una mica de temps lliure no em ve de gust distreure'm escrivint en un blog meu ni en pintura!

A més si vull dir alguna cosa de 'Badalona' i els seus voltants ja ho faig regularment, ja sabeu que tenim amb la Teresa, tvb1minut. El format m'atrau molt més.

O sigui que fins que que no passi l'oratge, aquest filmet del meu millor amic de ficció explica perfectament el meu darrer comunicat (en aquest espai).

Ens veiem en altres llocs de la xarxa!

Sisplau, no ho digueu a ningú (La forquilla cultural)

2008-09-13T20:47:00.000+02:00

En aquests temps de crisi econòmica els ajuntaments han après ràpidament a conjugar el verb arruïnar-se.
Vaques flaques per les guardioles municipals, que pel que fa al món de la cultura significa: encara canten més bastos!
Hi ha un secret, que alguns hem guardat ben amagat durant molts anys, que pot ajudar a fer passar amb més alegria la devallada d'actes que ens espera. És la forquilla cultural.

Però, sisplau, no ho digueu a ningú... Penseu que quants menys ho sàpiguen, a més tocarem, ja m'enteneu.

Les 7 preguntes publicades al magazine In·Cultura

2008-09-01T02:20:00.004+02:00

Darrerament no em ve massa de gust parlar de política cultural a Badalona. Tot i així vaig aprofitar el fet de que el magazine In·Cultura em proposés 7 preguntes pel seu número d'Agost per despatxar-me a gust. Aquí penjo les preguntes i les respostes.

La porta ideal per a la Regidoria de Cultura de Badalona.
Manés qui manés, hauria de ser aquesta.

Què aporta el departament de cultura a l'activitat cultural de Badalona?

Res. Si l'anomenéssim bé, departament de comissió de festes de Badalona, aleshores fins i tot exel·liria en la seva tasca, però com a gestors de cultura són un niu de pols. Per repartir subvencions no cal una regidoria i en quant a edicions fet a mà, la nostra editorial, s'ha demostrat que no va estar una bona idea anar-nos posant pals a les rodes, ja que no els va servir de res: vam continuar fent la nostra tasca, bé o malament. Les seves picades de mosquit emprenyen, però poc més.

Quines mancances trobes a faltar a Badalona perquè la cultura pugui engrescar a la ciutat? Difusió, espais accessibles, promoció, formació, creació, poca assistència...?

Totes elles i cap. M'explico. La cultura que surt de la societat civil que la gestiona, ja engresca a la ciutat en la mesura que poc o molt ja arriba a qui va dirigida. És correcte pensar que qualsevol cop de mà pot ajudar, però segons de qui vingui el cop de mà pot ésser pitjor el remei que la malaltia. Hem de demanar que les institucions facin pista als creadors. I si saben llegir i escriure, doncs que ajudin, però només si saben llegir i escriure, d'acord?

Dels avatatges de la ciutat en aquest sentit, en parlem o no?

Sí, Badalona en ser un barri de Barcelona té molt de guanyat de bell antuvi. Però no hem d'oblidar que Barcelona només és també un 'barri' d'Europa, del món en definitiva. La seva situació és perfecte, si l'aprofites, la promoció, la formació, la difusió... tot ve donat. Excepte, és clar, la creació, per això no hi ha solucions màgiques: o tens imaginació o no en tens. Punt.

L'Ajuntament fa tot el que hauria de fer? I el públic? I les entitats?

Anem a pams. Pel que fa a l'Ajuntament ja he deixat clar abans el que en penso. Pel que fa a la cultura, no és que juguin a una altra lliga diferent a la que juguem alguns, és que juguen a un altre esport. Són literalment marcians, ésssers d'un altre planeta on la cultura es mesura a cop de talonari. La imaginació no és el seu fort. Pel que fa al públic, jo no crec que hi hagi un públic badaloni específic. El públic és universal i no se li por demanar que militi en res, al públic un se l'ha de guanyar. I finalment, les entitats. Bé, a les entiats no se'ls pot demanr més del que ja fan, només se'ls pot donar les gràcies i ja està.

El fet de trobar-nos al costat de Barcelona, és una sort o un 'handycap'?

Ni una cosa ni l'altra. És una realitat amb la que hem de viure. I pel que fa a molts de nosaltres, com ja he dit abans, és una inmensa sort. A més, no només estem al costat de Barcelona, estem al costat de tot el que vulguem. Jules Verne estava al costat de la lluna, al costat del centre de la terra, a cinc setmanes en globo de donar la volta al món en vuitanta dies... La recepta només és una: imaginació.

Quins beneficis aporta la cultura a una ciutat?

Una ciutat és cultura o no és res. Els clàssics deien que qualsevol cosa és o bé cultura o bé natura. Una ciutat és doncs cultura. Per cert, no li vindria malament una mica més de natura a Badalona. I pel que fa els beneficis que aporta la cultura a una ciutat em sembla que ja ha estat contestat, però ho diré més clar: la cultura és el carnet d'identitat d'una ciutat. Sense cultura les ciutats no tenen DNI propi.

Pensant en termes econòmics, és un benefici o una despesa la cultura?

La cultura mai és una despesa, sempre és un benefici. Perquè els teatres, els llibres, la pintura, la música són beneficis econòmics fàcilment demostrables. Però també és cultura i benefici el comerç, la industria, l'esport. Sento repetir-me però el que dóna més beneficis a llarg plaç és la imaginació, o sigui l'exercici pràctic de la cultura, però això ho contestaria més bé Leonardo Da Vinci que no és veritat que estigui mort, la seva petjada la podem trobar en moltes més coses de les que ens pensem. Facint-se un favor: imaginin.

Quina crisis? A descansar! Si podem...

2008-07-15T12:38:00.001+02:00

INSANE wave pool in Tokyo. Where's the water?

A descansar!

El "habitatge de qualitat" tenía un precio

2008-06-24T23:21:00.004+02:00

A Ennio Morricone

“La buena, el feo y el malo, por un puñado de dólares vendieron su tierra al diablo, olvidando que ‘el habitatge de qualitat’ tendría un precio muy caro: su soberbia y su codicia“.

I si voleu veure “el antes” i “el después” dels terrenys en qüestió visiteu aquest enllaç a la web de la immobiliària.

Però, mentre, ningú pensa netejar l’abocador? Ni la immmobiliària ni l’Ajuntament?

Quin desori!

Que després no diguin que fem demagògia!

Dalt La Vila i El Nen Dels Globus No Callen!

2008-06-12T11:24:00.007+02:00

el nen dels globus

a badalona
els nadons sense son
no es xarrupen el dit
i guiats per l'instint
abandonen el llit
fent volar matalassos

d'amagat o de nit
si sortiu al balcó
els veureu navegar
perseguin un estel
que s'amaga amb recel
de l'oblit dels més grans

és el far dels menuts
que enlairat amb el vent
dalt la vila els aguaita
fent l'ullet a llevant
la drecera senyala
per volar o somiar
la ciutat dels infants

Poema publicat a El cabàs dels micacos, llegendes de Badalona, Edicions El Mèdol, 2001 i també a Poemes sense pedals, Pont del Petroli, 2004

El poema el nen dels globus, que encapçala aquest post, i Assaig de Càntic a la cova del Parc Güell es llegiran en l'acte del dia 13 de juny a les 8 del vespre a la Rectoria de Santa Maria (C/ de Dalt) de Badalona.

Campanades a Dalt La Vila (Poema Oratori)

En un barri de Badalona, Dalt la Vila, elements estranys en forma de bancs i fanals del futur, trenquen la fesomia de les seves places i carrers.

Avui rodem per Badalona desde tvb1minut a Horitzó TV

2008-06-11T13:15:00.003+02:00

En directe desde Horitzó TV

Horitzó TV convida tvb1minut a rodar un fimet en directe en el plató del carrer Hospital de Barcelona

2008-06-01T22:34:00.007+02:00

Horitzó TV, mostra i punt de trobada mundial d’agents i de propostes televisives alternatives que emeten via analògica i digital, convida
tvb1minut a rodar un filmet en directe en el seu plató.

El dia 11 de juny a les 6,30 de la tarda i en el mateix plató en que Horitzó TV emet diariament en directe i amb presència de públic de 18h a 21h des de La Capella --en el carrer Hospital, 56 de Barcelona--, tvb1minut rodarà el seu primer filmet en directe de la seva curta història:

Badalona també existeix!

L'acció, que es podrà veure en directe per internet i en el mateix plató de televisió, la protagonitzaran:

Martí Serra, al saxo
Agustí Argelich, a la handycam
Oriol LLadó, al boli i al full de paper
i Pep Mita, a la creació

Per altra banda ha estat afegit un nou filmet llargmetratge de 3 minuts en el bloc de tvb1minut:

Jo no em dic Paquita, ni aquí ni a la Xina Popular

(Dedicat a Capri i a Carod Rovira, dos dels còmics més entranyables que mai ens ha donat Catalunya).
El telèfon, l’instrument de comunicació més popular dels nostres dies, pot esdevenir un malson en segons quines circumstàncies.

Els filmets convidats a tvb1minut pel mes de juny són:

The Switch i Seeking You de Vancouver Film School (VFS)

L'Indiana Jones em deixa estabornit...

2008-05-27T11:02:00.011+02:00

Li dono la raó a Sean Connery, quan per passiva i per activa, en el darrer lliurament de la saga de l'Indiana Jones limita la seva participació en l'irònic funeral que l'Spielberg ha perpetrat al seu heroi, en una fotografia en una taula del despatx del professsor aventurer. La pel·lícula, d'entreteniment --que d'això es tractava, no?--, em va estabornir a la butaca dels Icària, de tal manera, que en decantar-se el meu cos més enllà de la base de la cadira va desplaçar-me el cul i provocà que de la meva butxaca rajessin uns quants euros cap al terra de la sala, que amb el seu clinc, clinc, clinc... van desvetllar a dues senyores que tenia al darrera --demano disculpes--, a la vegada que van arrencar alguns tímids aplaudiments (?).
La peli, tot i que té unes quantes bones escenes d'acció i certa conya amagada, acaba sent letal per culpa de la seva durada i uns guionistes més preocupats en fotre conyeta que en construir un guió sòlid. A les mans d'un Raoul Walsh en 20 minutets hagués quedat enllestida i totes les criatures haguessin sortit del cinema donant fuetades imaginàries.
Però bé, com hi ha gustos per tothom, deixo dues opinions absolutament contràries expresades en dos blocs completament diferents, però no pas contraris! La primera opinió, en un blog que parla sovint de cinema, el de l'Oriol LLadó i la segona, en un espai dedicat exclusivament a la crítica de cinema i que sovint fueteja pelis amb una certa "bona" mala llet, el de la 3A.

Diu L'Oriol:

"Memorable. Uns pocs minuts de cinema majúscul, que fins i tot ens permeten oblidar un desenllaç que peca del mateix que fallen les altres pel·lícules de la sèrie: aquest excés de sobrenaturalisme efectista, desprovist de tota ironia, massa seriós i transcendent!"

Diu la 3A (que queda clar que no oblida el desenllaç ni res de res):

"L'última aventura de l'Indiana Jones no aporta res de nou. La pel.lícula no té ritme, no hi ha tensió, és nyonya, no hi ha sorpreses, tot es veu a venir, els acudits s'han quedat antiquats i d'aventures... poques. I dura dues hores! L'Indiana no s'ha fet gran qui s'ha fet gran és Spielberg. I un zero per als guionistes."

Les dues opinions són bastant contundents, no trobeu? Però, l'Indiana continua despertant entusiasme! Això és bo!

A favor del cinema en versió original

2008-05-14T22:39:00.008+02:00

L'herència del franquisme es veu que ens afecta molt més del que ens pensem. El cinema català, si és que es pot anomenar així al poc cinema que es fa a casa nostra, està malalt. No és mort del tot, però sí que bastant malalt. El seu gran problema no és pas la llengua en que es parla --el castellà--, que també, sinó senzillament una barreja de tansemenfotisme a l'hora d'anar a veure'l per part del seu públic natural, l'autòcton, el barretinaire, i també una manca de qualitat tan gran que sovint fa una mica de vergonya reconèixer-la. Però les coses són com són. Cap país està obligat a destacar en totes les branques de les arts oi?

Els polítics quan pensen en el nostre cinema pensen més en la llengua en que és parlat que no pas en la seva qualitat, però. Moltes de les poques pel·lícules que es fan a casa nostra són parlades en castellà, és veritat. Però no totes. Perquè malgrat tot, encara n'hi ha que es roden i fins i tot s'estrenen parlades en català. Fan bé els polítics de subvencionar productes, alguns d'ells prou respectables, però que en la majoria dels casos destaquen per la seva mediocritat, pel sol fet d'estar parlats en català? Potser sí. Jo preferiria que invertissin els meus diners en una altra cosa de més profit i que ens interessés més a mi i als meus conciutadans. Però bé, si políticament no es pensa així, ho respecto.

El que ja no respecto gens ni mica és que una altra pel·lícula forània, parlada en una llengua també en perill de desaparèixer es dobli al català. Que ho facin amb les pel·lícules parlades en anglès, alemany o francès tampoc em sembla bé, però el que ja em treu de pollaguera és que una pel·lícula parlada en danès o flamenc es tradueixi al català i s'apel·li a la defensa de la llengua catalana, convertint la malifeta en un pas endavant per la nostra cultura. I l'altra llengua? I l'altra cultura que esclafem? Ens agradaria que el poc cinema en català que es fa quan es projectés fora de casa nostra perdés el seu tret principal, el seu idioma, el català? Oi que no?

L'herència del franquisme es veu que ens afecta molt més del que ens pensem. Sembla mentida que gent que s'autoanomena nacionalista es dediqui a liquidar altres llengües minoritàries i clami al cel quan es discrimina a la seva. Tant li fa massacrar amb el castellà o fer-ho amb el català.

Carod, Saura, Montilla, us ho heu de fer mirar!

De Brooklyn a Sant Andreu hi ha dues passes o poc més

2008-04-29T09:36:00.007+02:00

Aula d'informàtica del Col·legi Sant Andreu de Badalona
Alumnes del BAM de Brooklyn rodant al carrer
A la Maria li costa senyalar amb el dit on es troba Badalona, en una aula d'informàtica del BAM, mentre un profe que li diuen "Larrybird" desespera (Tranqui Larry, que tot arriba...)
Ràdio Sant Andreu en plena entrevista en el programa "Qüestió de Pilotes"

Relativament en pocs dies he passat d'una classe en el B.A.M. de Brooklyn a una altra en el Col·legi Sant Andreu de Badalona. Per motius diferents el tema del cinema i la poesia visual hi han estat presents en ambdues trobades. Totes dues escoles m'envien informació de les respectives activitats que es van produir en la meva visita.

M'adono que una vella sentència que sempre m'ha rondat pel cap és plenament vigent en les fotografies que rebo: Per sort, les coses les fa molt més sovint "qui vol", que no pas "qui pot".

Em sembla fantabulós!

El caminant i el mur de llibres

2008-04-23T17:41:00.001+02:00

Versió lliure i representada del poema de Salvador Espriu, "Assaig de càntic en el temple" del llibre "El caminant i el mur", en motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi de 2008.

Martí Serra rocks the house!

2008-04-17T00:28:00.005+02:00

Encarnació de Monk encaminant-se cap al teclat d'un piano
Tothom sap que Thelonious Monk és un personatge de ficció. La data de naixement encara està per descobrir, perquè és un músic que va venir del futur i se n'hi va entornar. Monk és un geni del segle XXII com li agrada repetir a Jason Moran. Però aquesta nit ha tornat a fer-se present i ha enviat tot el que creiem saber del jazz català a fer punyetes. Perquè ara resulta que el jazz català encara està naixent! --The best is yet to come, folks!-- I perquè quedés constància de tal fet ho han enregistrat!

Martí Serra al saxo tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria l'han portat a la Jazz Room. I d'on l'han tret? No és gens senzill contestar a aquesta pregunta... però crec tenir la resposta. Thelonious Monk s'ha aparegut repetides vegades tot i ser una il.lusió del futur, i aquesta vegada puc afirmar que el fantasma venia del Carnegie Hall, concretament ha estat teletransportat des del dia 29 de novembre de 1957, on ell mateix i un jove que prometia molt anomenat John Coltrane, van fer Bye-Ya! a l'auditori del carrer 57 de Nova York. I Bye-Ya! han fet avui a la sala del carrer Vallmajó de Barcelona els tres músics de l'escuderia del Fresh Sound New Talent --New Talent? Talent coming from the outer space, folks!-.

Si Jordi Pujol hi posa l'ull és que els músics hi posaran la bala! --You can bet on it, man!--

Felicitats al Festival Internacional de Filmets de Badalona i a TV Badalona!!!

2008-04-16T17:21:00.015+02:00

Felicitats al Festival Internacional de Filmets de Badalona i a TV Badalona!!!

Primer:

Felicitats al Festival Internacional de Filmets de Badalona, pel seu espai a la web, que tot i que no és nou del tot, comencen a poder-s'hi veure alguns curts relacionats amb el Festival Internacional de Cinema de casa nostra i la cosa fa tota la bona pinta d'anar creixent perquè els internautes anem gaudint, encara més, d'aquest clàssic entre els clàssics del món internacional de l'audiovisual.

Festival de Curts que aquest any tindrà lloc del 14 al 22 de novembre i on, com sempre, hi podrem veure del bo i millor del cinema independent d'arreu del món, o sigui, del CINEMA.

I segona felicitació:

A TV Badalona i Badalona Comunicació pel seu nou espai a la web, àgil i de fàcil accés, ben dissenyat i elegant. Els que en som clients habituals agraïm l'afany de posar-se al dia de TV Badalona i la facilitat amb la que a partir d'ara podrem consultar la graella d'aquesta televisió local, que moltes altres poblacions ja voldrien tenir.

Tots dos espais queden enllaçats desde avui tant en aquest bloc, com a tvb1minut.

I no oblidem la degana de casa nostra: Vilaweb Badalona TV!!!

Yo-Yo Ma i Bobby McFerrin al Carnegie Hall

2008-04-11T04:03:00.002+02:00

Avui m'ha tocat la loteria: he pogut escoltar "això" i ho he fet en el Carnegie Hall. No cal que digui res més.

El “New York Times” i “El País” des de Nova York

2008-04-10T01:17:00.006+02:00

Tornant de Pittsburgh per assistir al primer concert que la superbanda formada per Cedar Walton, Javon Jackson, Christian McBride i Jimmy Cobb executaran a l'Iridium Club,

llegeixo el New York Times i El País (La Vanguardia, L’Avui, El Periódico, El Punt... no estan a cap prestatgeria de cap quiosc d'aquest país).

Les dues fotografies de portada s’assemblen. Protestes en el Gonden Gate de San Francisco en un i protestes a Paris, totes dues per una bona causa: els drets humans en el Tíbet no són compatibles amb la flama i la flema olímpica. Segur. Però per dins encara s’assemblen més els dos diaris: el final d’una època. En El País, el Banc d’Espanya pronostica bastos. Destrucció de llocs de treball a la banca pel 2009 diu el BBVA. En el New York Times, Greenspan assegura que Europa patirà també els efectes de les subprimes americanes i la crisi financera de Wall Street i afegeix que no tots els països ho patiran igual: “A Espanya han estirat més el braç que la màniga en la construcció i per això ho hauran de pagar més car”.

Llegeixo també que els sindicats han accedit per fi a parlar amb la CEOE sobre compartir de manera mixta el cost de les pensions. Vaja, que la meitad que ens deuen serà millor que ens ho busquem amb els estalvis. Només la meitad? Què optimistes!
Bé, sempre n’hi ha de pitjors, és clar. A Zimbawe el quilo de pà ja ja arribat als 10 millons de dòllars de zimbawue. Un treballador cobra de mitjana uns 10 millons al mes (de dòllars de zimbawue, eh!) i l’autobus val 4 millons per trajecte. Tothom va a peu, és clar.

Bé ja arribo a Grand Station. En fi, que després em trobaré en el concert amb els del Improv Everywhere.com a veure que en traiem de clar.

Mentre una veueta em diu que ja no m’anomenen Little Fat Mita, ara em diuem “Martillo”.
Podeu consultar les webs:

http://www.myspace.com/losmaravillosos_film

http://grandespoderes.blogspot.com/

Aquest diuen que és en Martlllo. No us sona d'alguna cosa?

Three neegros on the moon

2008-04-08T04:36:00.003+02:00

Hi ha un home d’uns 70 anys a la línia 1 de Nova York, la que arriba fins el Bronx, que carrega una cadira de fusta per assegurar-se el seient en el vagó de metro. És professor del B.A.M. de Brooklyn. El seu nom es Larry, però els alumnes li diuen ‘Larrybird’. Són els nois i noies que han rodat ‘Three negroos on the moon’, una pel.lícula de 30 minuts que ha escrit, segons ells, un tal ‘Little Fat Mita’. Que ningú rigui, sisplau!
Recordeu ‘Ficar la pota a la lluna’? Doncs això, que el conte de l’11 de setembre de 2001 i Paul Auster no va funcionar a l’hora de portar-lo a la pantalla, però en canvi sí que ha funcionat --bé, més o menys...-- les dues històries en les que els astronàutes de pega fiquen la pota a la lluna. Bé, ja podeu imaginar-vos que ho han canviat tot. No passa a Chicago, sinó a Brooklyn, per exemple. Però el més fort, és que l’han convertit en una peli d’estudiants que per guanyar-se uns calés es presenten a un casting de la Whites Nasa Corporation! De fet, però, l’esperit no l’han traït pas. En Little Fat Mita no es pot queixar.
La notícia dura és que al B.A.M. (Brooklyn Academy Of Music) li han retallat el pressupost un 85%!!!!!! (Sembla un acudit, oi? Doncs, no.) En 'Larrybird' m’ha dit que em pagaran quan em jubili. Jo li he preguntat quan feia que no cobrava el sou. Sis mesos m’ha dit. I ja en fa 10, d'anys, que s’hauria d’haver jubilat! 'M'agrada ensenyar i és els que ser fer' diu.
New York ha fet suspensió de pagaments. La Tower Records ha tancat a poc a poc i encara ha pogut indemnitzar als treballadors, però no tothom ho ha aconseguit. Les llibreries ha estat les primeres en caure --les petites, és clar-- i fins alguns McDonalds han baixat les portes! La Filmoteca del Village, només va els caps de setmana. Els taxis ja no cal parar-los, literalment et pesegueixen per si hi vols pujar. Avui he vist la polícia com precintava la botiga del MAC del carrer 59, la de vidre, i embargava la mercaderia que s'hi vent per col.laboració en contrabant de IPhones!!! A la Trump Tower diuen que aviat cobraran per deixar entrar als turistes...
No li diran crisi ni recessió, però li diguin com li diguin, mai havia vist aquesta vella, vellíssima ciutat, tan ‘tancada’. I l’he vist de vegades!

Jo, de vosaltres, posaria les barretines en remull. Nova York ja ha esternudat.

Improv Everywhere.com a tvb1minut channel

2008-03-28T09:48:00.012+01:00

El mes d'abril Improv Everywhere.com desembarcarà en el blog que tvb1minut channel manté a wordpress.

Tant la presència d'alguns dels seus filmets com la trobada a New York que mantindré amb alguns dels seus components més actius ompliran la programació de les properes setmanes a tvb1minut. Miraré de fer-ne ressò tant en aquest blog com en el blog de tvb1minut.

En els propers posts farem un repàs i un repòs a la ciutat veïna i llar de l'estimat King Kong.

Frozen Grand Central

Torna. Martial, torna! Que ja ets de Terrassa, home!

2008-03-14T20:02:00.008+01:00

Nosaltres, la gent de Terrassa venim de tot arreu. Parlo dels que ens agrada el jazz, és clar. I per aquestes dates hi anem més sovint. És la temporada del festival de jazz. I ja en portem 27!
Quina diferència passar-t'ho pipa en un concert de jazz després d'endrapar-te una truita bebop amb pà amb tomàquet, acompanyada amb una copeta cava Gramona i pagar 30 euros per veure un concert a primera fila a, posem per cas, pagar 70 euros per una platea al Palau de la Música i acabar no-sentint --què els hi passa als enginyers de so del festival de jazz de Barcelona?-- un concert encarcarat.
Però, a vegades, ja no és qüestió del preu o del lloc, sinó de la nit. Per exemple, aquella nit que a les 12 en punt, Ray Brown va para de tocar i ens va obsequiar amb el Round Midnight més impressionant que he sentit mai. O aquell tour del 1979 del quartet de Milt Jackson amb el Monty Alexander, Mickey Rourke i Ray Brown, que tocaven peces de Thelonious Monk i en Tete Montoliu a primera fila, entre el públic, cantant primer discretament i després a plè pulmó, va acabar dirigint-los, com qui no vol la cosa, amb la seva veu.
Doncs, ahir va passar una cosa semblant. Martial Solal va reinventar el medley. Déu meu! Tothom sap el que és un medley, oi? Doncs ja no. Martial va agafar 25 peces de l'Ellington i les va tocar en 10 minuts i va contruir un silenci entre els que hi erem que ens durarà anys. Costa emmudir la Nova Jazz Cava, però quan ho aconsegueixes passes al record col·lectiu d'un poble i això ja no s'esborra.

They can't take that away from us!!! que diria l'amic Gershwin.

La gent de Terrassa som de tot arreu, els que ens agrada el jazz, és clar. I ahir, ens va tocar el gordo.
Torna. Martial, torna! Que ja ets de Terrassa, home!

Filmets convidats durant la setmana del 10 al 16 de març de 2008 a tvb1minut

2008-03-07T17:04:00.004+01:00

Nevada del 62 a Badalona de Rosa Roja

tintinnabulum in viam de Francesc Massip

Denunciant "cervellets de matinada" com els anomena un conegut comunicant de Badalona

2008-03-05T09:22:00.005+01:00

Portada de la denúncia a Vilaweb
De les diverses adhesions que he rebut en denunciar la pressió de Badalona Comunicació per retirar de tvb1minut les sigles tvb us en deixo una mostra.

Aquesta ciutat està plena de cervellets de matinada. La definició de cervellet de matinada és: Déu anava fent els cervells de les persones humanes i cap a la matinada se li anava acabant la pasta i va començar a afegir aigua perquè dongués per tothom.

Estimat Pep, sembla mentida que amb els problemes que hi ha a Badalona, els ens publics es dediquin a emprenyar als ciutadans d'aquesta manera.

Una abraçada,

Firma: (Conegut Comunicant de Badalona al que no faré la putada de fer públic el seu nom, ja que el missatge me l'envia privadament)

"La niña" de Rajoy causa furor a la blogosfera

2008-03-04T18:18:00.003+01:00

"La niña" de Rajoy causa furor a la blogosfera. Enllaço dos exemples que em sembla que no necessiten cap comentari.

Rajoydi

La niña de Rajoy y los niños de Carmencita Franco

Titus, no suporto que m'aixequin la camisa

2008-03-03T18:33:00.009+01:00

plana d'entrada de tvb.com

Aquest matí el gerent de Badalona Comunicació, S.A. m'ha trucat per dir-me, molt amablement, que fes el favor de retirar del bloc de tvb1minut les paraules "Televisió de Badalona" --que jo ja li he dit que no hi apareixien-- i les sigles TVB.

El motiu, m'ha dit, és que tals paraules i sigles estaven registrades a nom de Badalona Comunicació, S.A. i que en utilitzar-les jo en el meu bloc podia portar a malentesos. Jo li he contestat que tvb1minut Channel i el seu bloc tvb1minut.wordpress.com estaven ja registrats a nom de Pep Mita i que les sigles "TVB" no les feia servir en el bloc 'tvb1minut', que tot i contenir les lletres "t", "v" i "b" en el títol, ja quedava prou clar que no tractava de TVB - Televisió de Badalona aquell bloc. Jo, en veure que insistia en una cosa que a mi em semblava ridícula, li he dit que ja faria el que fes falta per anunciar en el bloc que tvb1minut no tenia res a veure amb TVB - Televisió de Badalona, més que res perquè es quedés tranquil.

Quina ha estat la meva sorpresa quan he vist que em mentia descaradament! M'estava pressionant políticament vés a saber si perquè en el bloc critico a l'Ajuntament de Badalona o per quin secret motiu! Ja que, després, fent una ràpida consulta a la xarxa m'he adonat de la quantitat de 'tvbs' que hi circulen. Titus, no suporto que m'aixequin la camisa!

Així que m'he vist obligat a publicar en l'encapçalament de tvb1minut el següent:

Això no és ni TVB (Televisió Badalona) ni la FOX.

Tampoc és Television Bureau of Canada, ni TVBSQUARE, ni tvb.com

Ho deixo clar perquè hi ha algun polític de la meva ciutat que potser s’ha confós i vol que retiri les sigles TVB d’aquest bloc, cosa que no penso fer.

Això és el blog de tvb1minut Channel, espai que des de youtube explora les relacions entre la poesia visual en format ‘filmet’ i la seva difusió a Internet.

I ho fa des de la ciutat de Badalona, per què no?

(Cony de polítics mediocres!!!)

Preparats per reciclar?

2008-03-02T01:11:00.002+01:00

En aquesta setmana marcada per les eleccions generals en el país veí, es preveu molta papereta que s’haurà de reciclar. És un bon moment per recordar Easy pajarita, un dels èxits badalonins a youtube, creació de 3A.

Jo sí que voto...

2008-02-28T11:27:00.002+01:00

...el que passa és que ho faig en el meu país.

Campanades a Dalt la Vila (Poema Oratori)

2008-02-24T14:11:00.007+01:00

L'escultor Dionís Orrit, autor del 'Nen dels Globus' a Dalt la Vila

tvb1minut acaba de penjar dos nous filmets:

Gimcana entre testos

Només alguns homes i dones carregats de paciència i valentia poden passejar amb els cotxets de les seves criatures per alguns carrers de Badalona.

i també,

Campanades a Dalt la Vila (Poema Oratori)

(dedicat a Dionís Orrit)

En un barri de Badalona, Dalt la Vila, elements estranys en forma de bancs i fanals del futur, trenquen la fesomia de les seves places i carrers.

Per a més informació sobre 'Salvem Dalt la Vila' podeu anar al bloc de la Comissió de Veïns Dalt la Vila

No et burxos tant lo nas, xicotot!

2008-02-20T16:57:00.008+01:00

No et burxos tant lo nas, xicotot! (O un conte per explicar el mapa dels Països Catalans als més menuts)

Il·lustració de Miquel Rof
Tant el conte, escrit l'any 2001, com les il·lustracions de Miquel Rof de l'any 2002, van ser cedides a Vilaweb l'any 2003. L'any abans, però, el conte va ser explicat en diferents biblioteques públiques de Badalona amb motiu de la celebració del Correllengua 2002.

Darrerament molta gent, sobretot mestres, em demanen el conte. Si els hi puc fer arrivar, si el poden emprar com a eina educativa... la resposta és sí a tot. Sigui com sigui, com els enllaços que en el seu dia va penjar vilaweb s'han anat trencant, m'he decidit a fer-ne un bloc per a facilitar l'accés al text original del conte, així com a les il·lustracions. I l'adreça és:

http://noetburxostantlonas.wordpress.com/

Qui ho necessiti, que faci el que calgui amb el conte. Només demano, per cortesia, que en citi les fonts i els autors. Gràcies.

Performance de "7Performers"

2008-02-17T22:34:00.004+01:00

Aquest diumenge, a La Rambla de Badalona, el grup 7Performers va executar una acció para-teatral a l'entorn d'un poema visual de "El Roto". El seu filmet ha estat convidat a TVB1minut, on quedarà arxivat. Doneu-li una ullada és interessant.

Cloverfield, com podríem dir ben bé Cleverfield!

2008-02-13T10:24:00.009+01:00

És el tercer muntatge que veig de Cloverfield, aquesta pel·lícula de la factoria J.J. Abrams en la que cada vegada em captiva més l'utilització que fa del llenguatge cinematogràfic, que al cap i a la fi, en els temps que corren, podríem anomenar d'una vegada 'llenguatge proto-literari'.

Els guionistes de TV ens hem de posar les piles ara que se'ns ha acabat la vaga més estranya en la que jo particularment he participat activament i passiva. Una vaga que m'ha donat temps per enllestir dos guions que tenia aturats per sobredosi de feina. Com pot fer vaga una persona que escriu? Si escriure és pensar i en el meu cas ho és, com ho he de fer per deixar de pensar, o sigui d'escriure? Ni idea. A més que significa reivindicar el cobrar més per drets de venda en format digital, si el que escriu això ho cobra 'tot' en drets de venda digital. En tot cas el que voldríem alguns és que se'ns pagués més per beneficis publicitaris. Això sí que seria collonut! Però bé, la vaga s'ha acabat, visca la vaga!

I el cas és que la vaga ens ha portat 'Cloverfield', perquè com bé diu J.J. Abrams sense la vaga de marres, 'Cloverfield' hagués estat molt diferent, si és que hagués estat! La necessitat fa que t'agradin les bledes. I els productors de Hollywood han hagut de dir amén a la vanguàrdia cinematogràfica i televisiva! No té cap importància que es rodés abans de la vaga, perquè la vaga es veia venir de feia dos anys.

'Cloverfield'. La TV dins del cinema i l'engany en el guió i fins i tot en el guió-seqüencia, en definitiva la traició en la trama, com a art. La traició en benefici de la comercialitat disparat des de la mateixa comercialitat. Una peli de monstres --que hi ha res més comercial que una peli de monstres!--, per reflexionar sobre el cinema com a art! Ai, si Shakespeare aixequés el cap! Els qui escrivim en anglès i per televisions relativament petites d'Estats Units, estem d'enhorabona. Quan ens demanaven més CSIs baratets, ara la truita dóna la volta i ens demanen que aixequem el dit els que volguem trencar amb el guió tradicional. Ah, i que no ens preocupin els diners, que la bossa els sona. La Coca-Cola vol posar en nòmina a Godard i pagar-li un bon sou!

Collons! Quina xamba que tenim últimament alguns. Jo toco fusta cada dos per tres.

TVB 1 minut ja emet per internet

2008-02-10T17:09:00.000+01:00

Televisió Badalona 1 minut (tvb1minut) ja emet per internet com a projecte prova del canal tvb1 minut.

Clica:

http://tvb1minut.wordpress.com/

(Diuen que ja fa molt de temps a Badalona, quan els trens anaven amb vapor, els usuaris del ferrocarril anomenaven aquesta ciutat "Badalona un minut", perquè el tren parava a l'estació 1 minut i escaig! Molt, molt més temps que a la resta de pobles de la costa. Així, aquesta televisió també pretén captar en filmacions de sols un minut i escaig --o menys encara-- algunes troballes visuals d'aquesta perla del meditarrani.)

Tot i que la televisió 'tvb1minut' funciona com a prova del canal tvb1 minut, accepta filmacions dirigides al director i adreçades a:

tvb1minut@gmail.com

sempre i quan hagin estat penjades en un servidor que emmagatzemi 'filmets', com ara youtube.com o qualsevol altre.
La direcció es reserva el dret de publicar els filmets rebuts o no, citant-ne l'autoria i la procedència.

No hi ha cap més regla.

Salut!

Manuel Borja-Villel, el rei barrufet, ens deixa!

2008-02-01T12:22:00.000+01:00

Yuppiiiiiiiiieeeeeeeee!!!
Descripció detallada de com deixa el museu Manuel Borja-Villel
Uf! Vaig dir jo...

Déu meu, quin descans. El MACBA, aquest gran desconegut en el món de l'art contemporani --quina paraula tan i tan arcaica, oi?-- pot encarar el futur encara que sigui amb un esquitx d'esperança.

Quan Manuel Borja-Villel va agafar la direcció del museu més ben amagat del món que s'anomena MACBA, aquella casa anava ja a la deriva. I és merit d'ell que agafés tots els barrufets que l'habitaven i l'enfonsés del tot. Ara se'n va al Reina Sofía, no sé si a enterrar el poc que encara hi queda allí. M'és igual. Se'n va. Algú dirà que el que vingui ho pot fer pitjor --difícil ho té!--, però paga la pena l'aventura.

A Barcelona hi ha molts equipaments que s'ocupen i es preocupen de l'art i ho fan bé. El Centre de Cultura Contemporània o la Fundació Miró, n'han estat un magnífic exemple. Ara, doncs, és un bon moment perquè els treballadors del MACBA es treguin la caputxa blanca, surtin del bolet on han estat visquent i descobreixin que no tothom és de color blau.

Més enllà del món barrufet que va crear Manuel Borja-Villel hi ha vida, gent contemporània. Traieu-vos la barretina blava! Alegria!

4.900 milions? Això no és res...

2008-01-29T18:57:00.000+01:00

Molta gent es pregunta com Kerviel va crear les nombroses operacions il·legals que van ocasionar una pèrdua de 4.900 milions al banc francès Société Générale.

Doncs amb paciència.

Tres pel·lícules i tres preguntes

2008-01-24T17:45:00.000+01:00

Totes tres són bones pel·lícules que amaguen tres preguntes personals que no aconsegueixo respondre'm!!!

Sobre Sweeney Todd, The Demon Barber of Fleet Street de Tim Burton, Stephen Sondheim, l'autor del musical de mateix nom en que s'ha basat la pel·lícula diu: "Ja sabia que seria una adaptació al cinema i que no em trobaria amb una transcripció fidel de l'obra original, però m'ha sorprés que per primera vegada en molt de temps, el públic entengui les paraules que canten els actors"

Cony! Per què no es tria sempre actors i no cantants quan es porta un musical al cinema, on la cosa important és entendre bé el text i no tant la qualitat musical de les veus que canten les cançons?

A No country for Old Man, dels germans Cohen, per què no queda més clar que la història està basada en llibre de mateix de nom escrit per Corman McCarthy, i en canvi s'entesta la crítica en destacar "la típica història dels germans Cohen" si no ho és per res?

En aquest estrany i esplèndid musical, Across the universe, per què es menteix tan descaradament quan es diu que les cançons --totes-- són dels Beatles?

Pànic a la Jungla!

2008-01-22T12:19:00.000+01:00

Els més rics del cementiri viuen aquí

Ni cas del que diuen els diaris. La borsa no existeix, per la qual cosa no pot patir cap atac de pànic. On s'ha instal·lat el pànic i el terror és a la jungla. I com s'hi va? Has de trobar la porta d'entrada.

Jo us ho explico.

Te'n vas a l'illa de Manhattan, New York, Estats Units d'Amèrica. Enfiles Broadway Avenue en direcció Sud. Quan estàs a punt d'arribar al Battery Park, a la dreta trobes la Trinity Church --esglèsia de la Santíssima Trinitat--. Aleshores a la propera cantonada tombes a l'esquerra, camines unes poques passes per Wall Street fins travessar New Street. El proper carrer gires cap a la dreta, és el Broad Street. Quan arribes al número 20, puges fins al tercer pis i allà la tens. No et deixis enganyar per un cartell que diu: "New York Stock Exchange". Romanços! Ja has arribat a porta d'entrada a la Jungla.

Fes girar el pom de la porta, entra sense por i "enjoy yourself!".

Badafornication: de presa de pèl en presa de pèl

2008-01-20T19:34:00.000+01:00

David Duchovny a Californication

Sovint estic lluny de Badalona, però pel que escolto quan hi estic, com ara, i llegeixo en el bloc de l'Andreu Mas, Badafornication està bullint: "Els veïns de Dalt la Vila n'estan fins als nassos. I amb raó. Enmig de les negociacions perquè el ja tristament famós PEMU no malmeti l'estructura del barri es troben que els plantifiquen a la plaça de la Font uns horrorosos fanals ultra moderns i uns bancs més in encara que els havien promès que no els hi posarien." Perdona Andreu, però els fanals i els bancs no és que siguin ultra moderns o "in", no són ni fanals ni bancs! Ja ho pots dir clar, no fotem!

Diu l'Andreu Mas també que Jaume Vives ja no té cap credibilitat al barri i que va ser la Maité Arqué la qui va haver de treure les castanyes del foc a l'amic regidor republicà. M'ho crec. Ja m'imagino en Cosme Modolell traient-se els calçotets vermells a corre-cuita i disfressant la Maite de Superwoman per poder encarar la premsa com a heroïna que és segons ell.

Bé, credibilitats polítiques a part --el líder polític de Badalona que en tingui que tregui el cap de sota l'ala--, la honradesa dels líders veïnals és a prova de bomba segons sembla, oi? Recordeu que és precisament la honradesa d'aquests líders la que hauria de conformar i haver conformat sempre el recte camí del nostre Consistori? I ho ha fet? Estem fotuts, oi?

Per cert, hi ha una associació de veïns a Dalt la Vila o no? Jo crec que sí. I aquests darrers mesos s'han mogut bastant, oi? Tranquils que jo només ho pregunto. Continuo. I, estan associats amb la FAVB aquests veïns? I han respirat aquests de la FAVB? Sí? Tranquils que jo només ho pregunto. Continuo. I si és que sí, fins ara no ho han fet? I això dels fanals i els bancs és el gran problema que tenen a Dalt la Vila? Només aquest? I la FAVB ha obert la boca? Ah, sí? Segur? Millor, de veritat, ja era hora! Però, un dubte, tenen boca amb cordes bocals o només llengua per llepar?

Per solucionar el desori de la FAVB, com deia fa temps l'amic Jaume Oliveras mig seriosament mig en broma, faria falta molt més que un misto i un bidó de gasolina. A Badalona i a la Xina Popular val allò de "com més veïns més endins". Per més baixa que caigui la credibilitat d'un polític, les "credibilitats" d'algunes federacions d'associacions de veïns sempre estaran sota el paviment.

A California en canvi --i concretament a Los Ángeles--, que també tenim la nostra Californication particular on també s'hi couen castanyes al foc, gaudim de televisions locals que els veïns podem veure amb TDT o sense. Compte! També ens l'endinyem els uns als altres, sí i tant que sí! I precisament en alguna de les moltes televisions locals podem veure "Californication", aquesta meravellosa sèrie de l'escriptor davant del full en blanc, que mai dels mais veurem a Badalona. Sèrie televisiva on es veu clarament que és el que s'ha d'endinyar i que és el que no s'ha d'endinyar mai de la vida. I el personatge protagonista de la sèrie, per més full en blanc que tingui al davant, mai gosarà titllar de "anarco-burgeso-excèntrics" a persones tant diverses com: Dolors Sabater, Pilar Casanova, Josep Núñez de Arenas, Julià de Jòdar... Per citar només 4 de les ja més de 100 persones que han firmat el manifest BADALONA[..]2011, segurament perquè no els agrada aquesta Badafornication dels pebrots.

Compra't unes ulleres "y ponte la peluca ya", Cosme.

La presa de pèl de l'abdicació de Maite Arqué

2008-01-16T13:47:00.000+01:00

La mala nova de l'abdicació de la Maite Arqué com a alcaldesa de Badalona a favor del seu fill polític, Jordi Serra, ha desfermat la indignació de molts ciutadans que no ens agrada que ens prenguin el pèl, per més legalitat que se li vulgui aplicar a aquesta burla a la democràcia.

Que el PSC funcioni com una monarquia no és cap notícia. I que d'altres formacions polítiques els imitin amb més o menys fortuna tampoc. El que és novedós en el cas que ens ocupa és la poca vergonya que traspua aquesta abdicació en principi voluntària. Perquè resulta que l'alcaldessa trespassa els seus poders, pocs mesos després de demanar el vot als badalonins per a ser precisament alcaldesa i prometre el càrrec quan se la va confirmà. I ho fa esgrimint l'únic motiu de que li fa molta il·lusió ser senadora. Vol canviar el bastó per la toga. Caram! Què li costava dir fa sis mesos que només volia ser alcaldesa per entretenir-se fins les generals?

No dubto que tot plegat sigui del tot legal i democràtic. El trespàs, el moment en què es fa, la manera com es comunica, els motius que es donen per fer-lo, etc... Ara bé, el tuf que desprèn la malifeta també és fàcilment comprensible.

Alguns ciutadans i ciutadanes hem firmat el manifest 'Volem votar el nostre alcalde' que promou BADALONA[..]2011 i només donant una ullada als noms i trajectòries dels firmants es pot comprovar la transversalitat política dels que ens hi retratem. Firmem gent que ideològicament no és pot pas dir que combreguem amb les mateixes idees, però en canvi, tot i així i tal com ja va passar en el manifest per la formació del nou govern municipal en juny passat, n'estem farts d'algunes maneres d'entendre la política. I entenc que hi hagi gent que ens critiqui, perquè pensa justament el contrari.

El que ja em costa més de comprendre és quan es qualifica la Maite Arquè de bona alcaldesa, de molt propera a la ciutadania, d'haver conduit Badalona per el recte camí... vaja, quan alguns s'entesten en cantar-li les virtuts just quan surt corrents de la joieria sense haver pagat les perles! La Maite és una bellíssima persona, d'això en dono fe. Però com a alcaldesa, la meva sospita de que ha estat una pèsima gestora del poder que li ha anat atorgant el poble de Badalona i sobretot en les recents eleccions municipals, ha deixat de ser un presentiment per esdevenir una realitat fonamentada. Ella mateixa s'ha fet la prova del nou i no l'ha passada.

A mí no, està clar, però a tots als que la van votar pensant que seria una bona alcaldesa, si finalment abdica, els haurà engatussat com a babaus. I a tots als altres que no la vam votar ens ha confirmat que fos quina fos la nostra tria, era millor que no pas la de votar el PSC. Gràcies Maite i bona sort Jordi Serra!

Prengueu nota per a les properes eleccions municipals, no us entrebanquèssiu amb la mateixa formació i amb les que la recolzin per enèssima vegada, tot xiulant i mirant cap a una altra banda.

Invisible Drum Kit

2008-01-15T18:41:00.000+01:00

He trobat aquest vídeo de Mr. Bean que no havia vist mai i no sé perquè, però m'ha fet pensar en les properes eleccions generals...

S'ha publicat 'Obro el calaix de l'arbre' en un bloc

2008-01-14T11:37:00.000+01:00

Avui s'ha publicat 'Obro el calaix de l'arbre' en un bloc.

El llibre de poemes va ser publicat l'any 2006 per edicions fet a mà.

Reprodueixo el pròleg:

Aquest recull de poemes que us lliuro ara i que va encapçalat amb el títol d’Obro el calaix de l’arbre va ser redactat a principis de l’any 2005 a casa dels meus pares, o sigui, on fou casa meva quan jo era petit. La tria del lloc on he escrit aquestes paraules i la forma i el contingut que han acabat adoptant la vaig decidir a finals de l’any 2004, després d’un període de la meva vida ple d’estimulants i a la vegada inesperats sobresalts. I aquesta tria de lloc, forma i contingut no va ser feta a l’atzar o per pura necessitat, sinó que va ser del tot volguda i premeditada.

La vida mateixa ja és un bon sobresalt, oi?

Dels records de quan era petit me n’estimo especialment un, que guardo en el meu particular calaix de l’arbre familiar en un lloc ben a mà. I és el record que tinc dels sotracs de les rodes dels carros tirats per mules que em portaven al tros de matinada, passant per polsegosos camins d’un poble de la comarca del Segrià dels anys setanta –Alcarràs–, adobats amb pedres com muntanyes i sots com cràters. Camins on vaig aprendre que no només les mamelles se’t regiren amb el big bang cel·lular que et produeixen a l’organisme les rodes d’un carro sota la batuta implacable d’una mula interpretant la partitura d’un camí pedregós, sinó que també les neurones del cervell se’t revolten al ritme trepidant que et marca el destí indefugible que et porta d’una banda a la feina –si se’n pot dir així– i de l’altra també a la sortida del sol, alhora. De la tranquil·litat de la nit al despertar sorollós d’enfrontar-te a la vida molt abans de que surti el sol. Allí van sorgir els meus primers poemes.

A 178 quilòmetres de distància d’aquelles terres he escrit aquest llibre i ho he fet aplicant una fórmula que vaig aprendre fa 30 anys, la qual cosa demostra una vegada més que per més que ja siguem capaços d’enviar trastos a l’espai exterior a gran velocitat, sovint per recórrer distàncies infinitament més curtes encara tardem anys i panys. En aquest cas 30.

Aquest és un llibre sobre el bosc i sobre la ciutat, sobre la pau i sobre la barbàrie, que transcorre en una terra que anomeno Conreria, terra on està situat en el meu imaginari el lloc on he escrit el llibre. Però també és un llibre sobre el sobresalt. I està escrit pensant en que el lector pateixi i gaudeixi alhora dels sotracs que provoca un viatge al cor mateix del bosc per un camí difícil, sec, ferotge. La lectura d’aquestes línies vol treure el lector del llit o del sofà molt abans de la sortida del sol i sacsejar-li les mamelles i les neurones perquè d’una vegada emprengui un viatge al cor del bosc. No sé si ho aconsegueix, però reconec que no li he posat fàcil. La literatura és a vida o mort, oi? Doncs juguem amb les cartes destapades, no us sembla?

Aquest llibre ha estat escrit en català només per accident: la meva llengua materna és el català i no pas el francès, l’anglès o el castellà. I si l’única pàtria possible és l’idioma, com deia el poeta, la meva ha de ser doncs el català, no pas Catalunya. I, que ningú s’equivoqui, tampoc és ni de lluny la meva pàtria això que els profetes de la plaça Sant Jaume anomenen ‘la literatura catalana’. I encara menys en els temps de corren. Si bé és veritat que ha existit una Catalunya literària que vaig estimar i que encara estimo, no és menys cert que ja fa temps que forma part del meu passat i no pas del meu present. No vull tenir res a veure amb l’univers carregat de premis, creus i medalles de la cultura catalana d’avui dia. Jo escric per viure, ells escriuen per guanyar-se la vida o la foto. Jo, la vida, ja me l’he guanyat fa temps i la foto ja me la van fer quan era petit, anava de mariner i ben pentinat. Em sento contemporani de molta gent que escriu en català com jo i que la seva pàtria també és l’idioma en que escriu, com també em sento contemporani de molts d’altres que escriuen en anglès, en francès, en castellà o en mandarí.

Maig de 2005

30 haikus

2008-01-13T12:26:00.000+01:00

Publico el bloc/joc: 30 haikus i us anino a participar-hi.

Instruccions per participar en el bloc/joc

En les entrades del bloc per comentar qualsevol dels 30 haiku hauríeu d’escriure-hi dos versos més de 7 síl·labes cadascun d’ells, amb la finalitat última de construir trenta renga (1) (3)

Què és un haiku i què és un renga?

A Wikipèdia podem llegir el següent text que subscric íntegrament:

“L’haiku (俳[hai]句[ku]), derivat de l’haikai, és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses.

Abans de l’haiku, l’hokku va ser el primer vers de l’haikai no renga, A la fi de segle XIX, Masaoka Shiki (1867-1902) va separar l’hokku i va crear l’haiku per primera vegada. El primer escriptor d’haikus és Shiki, reformador de l’hokku.

L’haiku es compon de tres versos de 5, 7 i 5 morae (unitat fonètica similar, tot i que no idèntica, a la síl·laba), sense rima. Sol contenir una paraula clau denominada kigo (季語) que indica l’estació de l’any a la qual es refereix. Alguns consideren que l’haiku ha de combinar dues imatges diferents que es relacionen en el tercer vers i ha d’estar escrit en present i tenir una pausa (kireji) al final d’un dels dos primers versos. Totes aquestes regles són considerades de forma laxa i molts poetes les trenquen, especialment quan adapten l’haiku a altres idiomes.

Tradicionalment l’haiku, així com altres composicions poètiques, buscava descriure els fenòmens naturals, el canvi de les estacions, o la vida quotidiana de la gent.

En l’actualitat, se sol ensenyar a escriure aquests poemes curts en escoles occidentals, encara que d’una forma molt menys estricta, respectant-ne únicament el format sil·làbic.

En català un dels primers introductors dels Haikús fou Agustí Bartra, que en va traduir uns quants i en va escriure un recull anomenat Haikús d’Arinsal, de 1981.”

I si construíssim trenta renga o ampliacions d’aquests 30 haikus?

(1) El renga o cançó encadenada consisteix en un encadenament de tanka (2) per un grup d’autors. El sistema de producció conjunta es diu kyodo seisaku i està profundament arrelat en la tradició japonesa.

(2) Una tanka (o tannka) és una composició poètica japonesa. Significa “poema curt”. Podem dir que una tanka és una estrofa que consta de 31 síl•labes repartides en 5 versos plans sense rima seguint la mesura 5-7-5-7-7. La gràcia d’aquest poema és crear, en aquest límit d’extensió, una petita imatge ben suggestiva. Alguns consideren que és una ampliació d’un haiku.

(3) Entenc que les definicions tant de haiku, renga o tanka són susceptibles de ser discutides. Per exemple hi ha qui defensaria que els versos haurien d’estar repartits seguint la mesura 4’-6’-4’-6’-6’ (comptant així fins a l’última síl•laba tònica). I em sembla perfecte. Tradicionalment, en català, s’ha fet així. Jo prefereixo 5-7-5-7-7 morae. Jo no recito els haikus, els dic. Però aquest no és un bloc per discutir mesures sinó per crear un poema conjunt. Pel que fa a la resta, interpreteu tot plegat com més us convingui.

L’única regla que no puc permetre que ningú salti és:

Afegiu dos versos més de 7 síl·labes (morae) cadascun d’ells. La meva intenció no és seguir la mètrica catalana, en què es compta fins a l’última síl·laba tònica. El que pretenc és fer un calc dels haiku, renga i tanka japonesos per ser dits, no recitats.

(Afegiu comentaris –els dos versos que demano– només en els haikus, no en aquesta introducció. Si teniu preguntes sobre aquestes instruccions dirigiu-les a: pep.mita@gmail.com)

Volem votar el nostre alcalde

2008-01-12T19:54:00.000+01:00

M'adhereixo al manifest 'Volem votar el nostre alcalde' que proposa BADALONA[..]2011 i que reprodueixo íntegre en el bloc.

Manifest en curs / adhereix-t'hi a: adhesions@badalona2011.cat.

Tots els mals de la democràcia es poden resoldre amb més democràcia (A.E. Smith)

Davant les informacions que asseguren que Maite Arqué, guanyadora de les eleccions municipals del passat mes de maig, deixarà el càrrec d'alcaldessa -poc més de mig any després de jurar el càrrec- per concórrer en una llista del Senat de les pròximes eleccions a Corts espanyoles, i que serà substituïda de forma interina per un altre regidor, el grup de badalonins i badalonines signants d'aquest manifest volem compartir amb la ciutadania les següents reflexions:

*Un alcalde ha de ser votat, com a cap de llista, pels ciutadans. Per bé que la substitució té ampara legal, creiem que no és legítima en clau cívica. Han de ser els ciutadans els que escullin la persona que els ha de representar, no les direccions d'un determinat partit polític. Una substitució d'aquesta mena només hauria de ser justificada per raons personals de salut o altres motius excepcionals.

*Aquesta pràctica, ja exercida en diverses ocasions en altres ciutats del país, suposa una afronta a la sobirania popular i només dóna arguments als que creuen que votar no serveix de res. Al capdavall, sembla ser més important el que es decideix en els despatxos d'un partit polític que a les urnes.

*Cal una política més participativa, on els electors tinguin més àmbits de decisió i més possibilitats d'intervenir. Això hauria de passar pel desbloqueig de l'actual llei electoral catalana que abordés, amb valentia, l'impuls de llistes obertes, de nous mètodes de vot i que regularitzés i facilités la figura del referèndum.

*La marxa de l'alcaldessa és una mostra més del gris moment que viu la nostra ciutat, amb una creixent distància entre part de la ciutadania i els polítics. A l'abstenció passiva s'hi comença a sumar una d'activa... un fet preocupant atesos els precaris resultats de participació de les eleccions del maig passat.

Per tot això, demanem:

*Al PSC i a Maite Arqué que reconsiderin la decisió.
*A CiU i ERC que no legitimin, amb els seus vots, l'elecció d'un nou alcalde que en cap cas s'haurà sotmès, com a tal, al veredicte de les urnes.
*A CIU, ERC i ICV que promoguin una moció en contra d'aquesta pràctica i impulsin, amb els seus vots, una consulta popular a la ciutat per valorar el trencament del compromís electoral.
*Als ciutadans i ciutadanes de la ciutat que subscriguin aquest manifest, o d'altres manifestos o accions en la mateixa línia si així ho consideren convenient.

Badalona, 11 de gener de 2008.

Trobada de blogers amb marca badalonina

2008-01-11T10:09:00.000+01:00

Clica el dibuix i emmarca't!

Agradable trobada de blogers a l'entorn de la poesia editada aquests darrers anys en blogs amb marca badalonina.

Ahir a l'Espai Betúlia, convocats per Roser Amills, ens vam trobar uns quants blogers amb enllaç a 'El blog de poesia de Badalona'.

Allí vam debatre sobre el bé i el mal de l'arribada d'aquesta nova eina del blog ens les nostres vides. Uns, quasi professionals del tema com ara Enric Gil o Xavier Sabater, però també d'altres com J.M. Calleja, La maga despistada, Tals i Uribetty i segurament molts més que ara mateix no recordo, que utilitzem més aviat el nostre blog tan sols com a difussió de la nostra feina en el món de la poesia i la literatura.

Se li haurà d'encomanar a l'Enric Gil que construeixi una màquina per mesurar els egos dels poetes que tenim blog. Perquè, com molt bé va anunciar a la trobada, un bloger és un internauta amb un gran ego. Absolutament d'acord. Però jo afegiria, que un bloger poeta vindria a ser un internauta amb un doble gran ego. Però mireu, tothom sap que qui perd l'ego per l'identitat... Tranquils, doncs.

Enhorabona doncs a l'iniciativa de Roser Amills i companyia per la bona nova d'un espai de trobada en el món de la poesia a Badalona on la consigna ha de ser: jo t'enllaço, tu m'enllaces! Parlem d'Internet, que ningú pensi malament!

Tres poemes animats de Billy Collins

2008-01-10T00:46:00.000+01:00

Penjo tres poemes animats de Billy Collins, 'el lleó literari' de la New York Public Library. M'acaben de comunicar que està fotut. Ànim, Billy!

Some Days

The Country

The Dead

L'aturada i les noves regles del joc

2008-01-08T10:40:00.000+01:00

A veure. Aquest bloc darrerament ha estat poc postejat bàsicament per tres raons:

1. La llibertat de l'autor de penjar-hi els missatges 'com i quan' li sembli convenient. I és que hi ha gent que se'm queixa i em demana --alguns quasi exigeixen-- que hi pengi comunicacions més sovint o plegui (?), que permeti els visitants que deixin els seus comentaris als meus posts, que hi pengi més vídeos, que no n'hi pengi tants, que parli més de política...

Bé, paciència i bona lletra. Això és un espai de comunicació obert a tothom i ho continuarà sent, però hi ha un amo del tros, nens. Jo. I aquest amo accepta qualsevol suggerència que li vulguin fer, però cap imposició. I recordo que això mai ha estat un servei públic ni té voluntat de ser-ho.

2. El canvi en 'les regles del joc' a Internet i en el món de la comunicació privada --com ara en aquest mateix espai--, i també l'evident sotrac en el món de la comunicació pública --no només a Internet, sinó també a premsa, ràdio, televisió...--. 'El periodista' com a professional em sembla molt que ha mort o li falta poc. Entenguis bé, hi ha magnífics professionals del periodisme --i també de pèssims-- de la mateixa manera que en alguns pobles encara hi ha magnífics o pèssims professionals en posar ferradures als cavalls. Però la veritat és que poca gent utilitza prioritàriament el cavall per viatjar i encara menys gent utilitza només els periodistes, per més bons que siguin, per informar-se.
No és que el viatger que truca a la ràdio per dir-li a en Basses que el tren s'ha aturat sigui millor periodista que el conductor del programa de Catalunya Ràdio. L'un sense l'altre no tindrien sentit. Però la notícia la dóna el viatger, que precisament és el que no cobra, per més que ho faci voluntàriament i amb la necessitat urgent de que almenys algú l'escolti.
Un altre exemple. Els periodistes que informen específicament del món de la cultura ho fan bé o malament, però ho fan cobrant que és gerundi --jo mateix esporàdicament treballo de periodista que cobra, no me n'amago pas--. Però hem d'adonar-nos que molta gent que utilitza els blocs també informa --a vegades fins i tot millor--, però gratis. Això s'ha de revisar, no és ni just ni saludable viure enganyats. Com en el conte: si el rei va nu, va nu. No serveix de res fer veure que el veiem vestit. Però bé, em contindré una mica, els periodistes fa dies que es passegen en roba interior. Au, ja ho he dit.

Ni crec que perdi la feina en Basses ni penso que s'hagi de pagar el fotut viatger de RENFE pel fet d'avisar a la ràdio del seu infortuni. Tampoc crec que tots els 'bloggers' hagin de començar a cobrar un sou. No es tracta d'això. Però el món de la comunicació s'ha de revisar de dalt a baix, i sobretot s'ha de refundar 'la idea d'empresa de comunicació'. I és que en realitat ja està en marxa una gran operació de reciclatge i li agradi o no a qui sigui, s'està acabant el bròquil a velocitat d'espant.

3.La publicació en els propers mesos de dos llibres amb els títols provisionals de '30 Haikus i una cançó d'esperança' i 'El vuitè dia o la veritable història de Déu'. Tots dos publicats en un nou format més adient per aquests nous temps tan apassionants que ens està tocant viure i amb el preu inicial de 'la voluntat'.

Aviat donaré més notícies sobre aquest darrer punt.

... ves llorar La Biblia junto a un calefón.

2007-11-27T12:40:00.000+01:00

Amb la sortida del nou àlbum de Caetano Veloso 'Lingua', enceto una treva a les meves vacances del bloc tot reflexionant sobre la versió de 'Cambalache' que fa Caetano en l'enregistrament.

'Cambalache' d'Enrique Santos Discepolo

Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también.
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
varones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseaos.

Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio, chorro,
generoso o estafador...
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.

¡Qué falta de respeto,
qué atropello a la razón!
Cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón...
Mezclao con Stavisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar La Biblia
junto a un calefón.

Siglo veinte, cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás...!
¡Dale, que va...!
¡Que allá en el Horno
nos vamo' a encontrar...!
No pienses más; sentate a un lao,
que a nadie importa si naciste honrao...
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley...

Tot reflexionant amb 'Cambalache' enceto una treva a les meves vacances de bloc.

Ara sí

2007-10-25T11:52:00.001+02:00

Ara sí, ara puc dir que no exagero per res si parlo de...

la mediocritat absoluta que s'observa en els gestors de la crisi de movilitat en les rodalies de la ciutat de

Barcelona,

la incapacitat absoluta a l'hora d'explicar el què passa i el per què passa tot plegat i que fa que no rutlli res:

ni el tren, ni el metro, ni els autobusos, ni els avions, ni les carreteres, ni res,

el papanatisme absolut dels mitjans de comunicació catalans i d'arreu a l'hora de senyalar responsables, això, per no dir

l'absoluta desaparició d'alguns dels més grans comunicadors a l'hora de parlar del tema,

la covardia absoluta a l'hora de donar una resposta, nosaltres els ciutadans, que es veu que només sabem trucar a

la ràdio, a la tele o escriure en els diaris denunciant allò que ja sabem, però que en canvi som incapaços com a

comunitat d'actuar contundentment per sol.lucionar-ho,

i també la tranquilitat, trista tranquilitat, que em produeix veure una vegada més que alguns som profetes al nostre poble.

Alguns dels llibres-tube mes "llegits" a Frankfurt

2007-10-11T18:45:00.000+02:00

El llibre no ha mort pas. És ben viu a Frankfurt-tube!

En català? Quin català? La fira? Quina Fira?

Aquí teniu tres videos-llibre exemplars del que està triomfant ara mateix a Frankfurt-tube. En anglès, és clar!

La cremada d'un símbol

2007-10-03T18:07:00.000+02:00

Hi ha algunes coses que no m’han quedat massa clares.

Cremar una fotografia del rei de cap per avall és un delicte, això ho he entès perfectament. Per deducció també entenc que no puc cremar en públic una bandera espanyola o catalana, ja que també es tractaria de cremar un símbol de l’estat. En canvi, i sempre que em trobi en territori espanyol o fins i tot americà, puc cremar una bandera americana sense cometre cap acte il.legal. No puc cremar, però, un retrat o un dibuix de Mahoma, encara que o faci a Estats Units, perquè tot i que no tocaria cap símbol de l’estat espanyol ni americà, la resposta d’alguns dels seguidors del profeta no seria pas cremar un retrat meu, sinó cremar-me a mí mateix en persona.

O sigui que estic sota la llei de l’estat espanyol, català o americà --que per mi són la mateixa cosa--, pel que fa a la legalitat, i en canvi estic sota la llei de la selva quan es tracta de fer broma dels símbols d'alguns matons, perquè l’estat que figura que ha de vetllar per la meva llibertat d’espressió, no me la pot assegurar.

La pregunta és: ¿Tot i que jo de cap de les maneres no em reconec ni espanyol, ni català, ni americà, podria, si que em vingués de gust, imaginar i només imaginar, cremar una fotografia --encara que fos del dret-- del president de la Generalitat de Catalunya, el molt honorable José Montilla o del senyor Carot Rovira?

Quan treballo, puc escriure que un personatge d'un conte o d'un guió televisiu crema una bandera o qualsevol símbol o no?

És més: M’està permès encara que només sigui imaginar o pensar cometre un acte en contra d'un símbol de l’estat encara que no l'acabi portant a terme, o no?

O sigui, hi ha llibetat de pensament a Catalunya i a Espanya, o no? Me n'haig d'anar a Estats Units a imaginar-ho o no cal?

Hi ha llibertat d'expressió on visc? No!

Però, hi ha llibertat de pensament?

Jo no ho tinc tan clar.

Edicions Fet a Mà: Notícia d’un adéu anunciat.

2007-09-18T12:10:00.000+02:00

Aquest any n’hem comptat deu des que Edicions Fet a Mà va publicar el seu primer llibre. A mà, és clar. I, si hem de ser sincers, hauríem de dir que celebrem els deu anys des que Teresa Estruch i jo vam publicar “Beure’s l’enteniment” cosint un a un 500 llibres, que miraculosament i davant de la riallada general es van acabar venent. Després d’aquell llibre van arribar tot un seguit d’esdeveniments que ara ens han portat a mirar enrere i veure publicats una trentena de llibres, unes altres tantes exposicions de poesia visual, tres curtmetratges, la producció de quatre obres de teatre, etc. etc. Aquests fets en sí mateixos són en realitat Edicions Fet a Mà, una editora de cultura de Badalona –i no només de llibres--, que com a tal es va proposar agitar la ciutat i va acabar disparant molt més enllà de les portes del seu poble. Aquests fet no s’han produït per art d’encanteri. Francisco Martínez Pazos, Daniel Montes i Juan Antonio García també han estat, i de fet són i sempre seran, Edicions Fet a Mà. Sense ells no s’entendria l’aventura.

Fa dos anys en Daniel, en Juan, la Teresa i jo vam decidir deixar l’editorial congelada. No la donaríem per morta, però tampoc publicaríem res de nou. Ens vam donar un temps. Aquest temps ja ha passat i comença a fer fred. D’Edicions Fet a Mà queda la feina feta i un fill, Pont del Petroli, que ja s’ha emancipat amb gran alegria dels seus pares i mare!!! És hora doncs de treure l’editorial de la nevera, descongelar-la i deixar-la en mans dels historiadors, perquè Edicions Fet a Mà ja és història.

Degut a la mediocritat general i sobretot cultural en la que vivim, algú podria pensar que pleguem --de fet jo mateix sóc el que plego Edicions Fet a Mà en decidir aquest moment i aquest mitjà per fer-ho públic—i deixem de publicar sota el nom d’Edicions Fet a Mà, per culpa de diverses raons que serien absolutament falses. I m’agradaria detallar, sobretot, per les coses que ‘no’ pleguem.

No pleguem perquè Edicions Fet a Mà no hagi rebut mai cap subvenció de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Badalona o de la Generalitat de Catalunya, perquè mai n’hi vam demanar. Si hem deixat de publicar tampoc és perquè no ens sentim volguts en el món, petit món, editorial i llibreter de casa nostra, perquè la veritat és que ens hem sentit sempre molt estimats. No pleguem perquè jo no vulgui publicar res més, en Dani deixi d’editar a partir d’ara o en Juan vulgui engegar-ho tot a dida, perquè això no és cert. Jo continuaré publicant, en Dani i en Juan continuaran fent la seva feina, però Edicions Fet a Mà com a tal no ho farà perquè la Teresa i jo, els avis, ens jubilem i esperem amb sana impaciència l’arribada de noves editorials i nova gent que ompli el buit que vam deixar ja fa dos anys –recordo-- a casa nostra. No cal que digui que tampoc pleguem per manca d’èxit. Molts de vosaltres que esteu rebent aquest mail sou precisament els que juntament amb moltíssima més gent heu fet possible l’autogestió d’una editora que a la vegada sovint us ha ajudat a fer ressò de la vostra obra, i és que de fet vosaltres heu acabat sent els nostres millors clients. Ningú ens deu res de res i Edicions fet a Mà no queda a deure res a ningú. Perquè si quedem a deure alguna cosa és gratitud a tots aquells que des d’un principi ens van prendre seriosament, i aquesta mena de deutes no es podem pagar més que amb paraules. Gràcies, doncs.

Pel que fa concretament a mi, tinc projectes editorials que s’allunyen molt de l’esperit d’Edicions Fet a Mà i no penso fer servir el seu nom per empreses que seran creades amb una finalitat clarament lucrativa i que res tenen a veure amb l’esperit de l’autoedició. Vaja, que us continuaré donant la tabarra amb una altra disfressa.

Tot té un principi i un final, per sort! I Edicions Fet a Mà ha arribat fins aquí. Celebrem amb alegria que hagi durat 10 anys. Continuarem al costat de la gent de Pont del Petroli i els que els hi vinguin al darrera. I mirant endavant, deixarem aquesta darrera maleta per agafar amb il·lusió una altra de nova i lluent.

Salut i a reveure companys!

Joan Argenté, el 007 de la poesia secreta badalonina

2007-09-14T10:10:00.001+02:00

En el Bloc de Pont del Petroli ja s'anuncia el nou cicle de poesia per aquesta tardor. La primera cita serà el 20 de setembre a les 21 hores.

Martí Serra al saxo i Joan Argenté --el 007 de la poesia secreta badalonina--, vestit per recitar, comptaran i contaran el temps, emprant tants de dits com facin falta. El mateix Joan Argenté ho explica perfectament:

"És adir: jo, a hores d'ara, situo, graons de petites certeses amunt, aquells estris lleugers anomenats paraules i ho faig amb l'intent, ni que sigui en va, de lluitar contra la lenta pesantor de la desconeixença .. "

Avui és un dia...

2007-09-11T09:32:00.000+02:00

tant bo com qualsevol altre per cantar 'La Mauvaise Réputation' de Georges Brassens. Fins i tot diria que és el millor dia per cantar-la, perquè si resultés que precisament avui no la pogués cantar, és que alguna cosa a casa nostra definitivament no rutllaria.

Digues 11 de setembre o digues 14 juillet, tant se val.

"Le jour du quatorze-Juillet,
Je reste dans mon lit douillet ;
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne..." ;

Au village, sans prétention,
J'ai mauvaise réputation ;
Qu' je m' démène ou qu' je reste coi,
Je passe pour un je-ne-sais-quoi.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En suivant mon ch'min de petit bonhomme ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde médit de moi,
Sauf les muets, ca va de soi.

Le jour du quatorze-Juillet,
Je reste dans mon lit douillet ;
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde me montre au doigt,
Sauf les manchots, ca va de soi.

Quand j' croise un voleur malchanceux
Poursuivi par un cul-terreux,
J' lanc' la patte et, pourquoi le taire,
Le cul-terreux se r'trouv' par terre.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En laissant courir les voleurs de pommes ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde se ru' sur moi,
Sauf les cul-d' -jatt', ca va de soi.

Pad besoin d'etre Jérémie
Pour d'viner l' sort qui m'est promis :
S'ils trouv'nt une corde à leur goût,
Ils me la passeront au cou.
Je ne fais pourtant de tort à personne
En suivant les ch'mins qui n'mèn'nt pas à Rome ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout l' mond' viendra me voir pendu,
Sauf les aveugl's, bien entendu.

Death Proof o la RENFE

2007-09-03T11:09:00.000+02:00

Ara s'ha estrenat a Barcelona "Death Proof", la segona part de la pel.lícula "Grindhouse" que als Estats Units es va projectar conjuntament amb "Planet Terror". Així com aquesta primera part està signada per Robert Rodríguez, la segona ho està per Quentin Tarantino.

Quan vaig veure l'estrena de "Death Proof" a Berlin a principis de juliol tenia una altra durada la cinta, però vaja, podríem dir que no l'han retocat massa a casa nostra. A Berlin, recordo que fins que no es va acabar la darrera línia dels rètols del final de la projecció ningú es va moure de la cadira. Fèia anys que no em passava tal cosa. La peli t'atrapa. Tornar al 70 i les sèrie B de la mà d'uns personatges com el Quentin i en Robert és una experiència quasi mística, és com viure a Barcelona avui.

I és que en tornar a veure-la als Icària em vaig adonar de la simbologia de "Grindhouse". "Planet Terror" és la Barcelona actual sota el domini de la RENFE. En canvi "Death Proof" és la revenja de Catalunya en el personatge que interpreta en Kurt Russell. O és que ningú s'ha adonat que en Kurt Russell és clavat al responsable de RENFE a Catalunya?

Vista la pel.lícula així, amb el personatge massacrat --en la ficció, eh!-- per les tres mosses que ens representen a tots nosaltres, la cosa guanya moltíssim. Passa de ser una recreació de la sèrie b dels setanta a una obra mestra d'art i assaig à la page i comme il faut.

On he estat aquest estiu?

2007-09-02T18:04:00.000+02:00

Celebrant les noces d'or dels meu pares a Roma, especialment.

Bé, el bloc de Teresa Estruch, ja sabeu, el bloc d'aquella dona que el personatge Ross de la sèrie "Friends" definiria com "the hot girl walking with Pep Mita???" ho explica molt bé.

Si no, aneu directament a les seves fotos a Picassa. Per cert, i parlant de Picassa, Youtube o aquest maleïts bolcs, què se n'ha fet dels diaris, ràdios i televisions generalistes? Algú encara els llegeix, escolta o consulta?

Em van agradar especialment Els jardins de Vila d'Este al Tivoli de Roma. Siu mai aneu a Roma no us els perdeu.

Podeu veure-hi un video a Youtube.

Què he escoltat aquest estiu?

2007-09-02T18:01:00.001+02:00

Tornar a Barcelona és tornar a la mediocritat

2007-08-30T10:12:00.001+02:00

No hauria de ser així. Però les coses són com són. Tornar de vacances i anar a petar a Catalunya és un retorn a la mediocritat.

Aquest estiu ha estat especialment espectacular a casa nostra en aquest sentit. Potser no ens hauria d’estranyar que res de “la cosa pública” hagi funcionat, però trens, avions, metros, carreteres, companyies elèctriques ens han confirmat el que ja sabíem: estem en mans de persones mediocres.

Entre un temps a Berlin i un altre temps a Roma vaig passar una setmana a Barcelona. Déu meu!

El tram que surt de Sant Adrià fins a la Vila Olímpica funcionava fins a la parada del Fòrum. Allí havies de fer transbord a un altre tram per qüestió d’obres. Bé, doncs no. No hi havia tal transbord perquè algú no havia recordat que les vies estarien aixecades per culpa de les obres d’un col·lector. Aleshores figura que posaven uns autobusos. Bé, doncs no. Posaven uns “autocars de dos pisos” enormes en comptes del tram, perquè els autobusos s’havien acabat. Ja està? Doncs no. A les Glòries havies de baixar i agafar un tram que venia de la part alta del Besòs. Però tampoc arribava. A Ciutadella quan agafaves el metro només anava en un sentit, però només t’ho deien uns segurates amb pistola quan ja estaves a dins del metro. Si volies tornar enrere havies de seguir un cordó vigilat. Si aconseguies arribar a Barcelona més de 100 transformadors elèctrics et foradaven els timpans. La xarxa elèctrica no anava bé. Els trens que anaven de plaça de Catalunya al Maresme no anaven. Havies d’agafar el tren a l’Estació de França. Si el trajecte era de Mataró a Estació de França, per exemple, quan arribaves allí ningú advertia a la gent de fora on estava la parada de la Barceloneta i la munió de turistes que volien agafar el metro t’aturaven cada dos per tres: Pietat, senyor català! Si baixaves al Clot, també segurates armats eren els que et guiaven al metro. Ja està? No. La línia vermella també estava tallada un tram. Allí havies d’agafar un autobús fantasma que mai arribava. La línia groga també estava tallada un tram, però ningú t’ho deia, perquè ningú ho sabia. I ja està? Doncs tampoc, perquè l'aeroport estava col.lapsat i el port de Barcelona acumulava retards de més de 12 hores...

Tot això i més, i tot, tot, esperant l’arribada del tren d’alta velocitat a Barcelona que en comptes de fer-lo passar per sota la Sagrada Família l'haurien de fer passar per sota la plaça Sant Jaume. O, per assegurar el tret, potser seria millor que passés per sobre la Plaça Sant Jaume!

No és que els nostres polítics i responsables de tot plegat siguin ineptes. Són mediocres, molt mediocres, tant que semblen inútils. Però no ho són pas, la seva feina la fan molt bé, perquè han estat escollits precisament per la seva mediocritat i en això ningú no els guanya.

Fins setembre!

2007-07-08T11:46:00.000+02:00

M'en vaig cap a Berlin un parell de setmanes i després saltaré a Itàlia, que sempre va bé tornar a casa de la mare (ja sebeu que com deia Vicent Andrés Estellés, anar a Grècia és anar a visitar el pare, de la mateixa manera que retornar a Roma és retrobar-se amb la mare).

I després a voltar per Europa, que com sabeu no té res a veure ni amb Berlin ni amb Itàlia. Fins setembre!