Finestres al vent revisitades

Fa uns mesos va fer 10 anys que en els carrers del centre de Badalona s'hi podien observar uns objectes més propis d'una sala d'esposicions que d'un carrer. Era el juny de l'any 1999 quan Cesco va exposar les seves Finestres Al Vent amb motiu de la celebració del Dia Sense Cotxes organitzat pels veïns d'aquell barri. Demà, dia 1 de desembre, amb la presentació a La Sargantana d'una edició especial del llibre Retallo els estels dedicat a la memòria del nostre amic volem passar una estoma junts la gent que van tenir la sort de viure uns anys de la nostra vida amb ell.

Reprodueixo aquí sota, l'escrit de dos metres d'alçada penjat en una paret, que acompanyava l'exposició aquell dia, i que em sembla que reflectia bé l'esperit del que pretenia Cesco i del va aconseguir aquella festa ciutadana.



Cesco i les seves finestres al vent

Conexíem El Gran Teatre del Món, perquè es troba
davant de casa, just al mig del carrer.

Sabíem que la millor sala per exposar
la podíem veure sempre que volguéssim,
ajaguts a la gespa o al terra o al ciment i mirant al cel.

Conexíem que els millors actors possibles
eren la llum que ens dóna el sol i l'ombra que li prenem.

Sabíem que la millor posta en escena
la fant els núvols canviant de forma constantment.

I també havíem sentit dir que les finestres
han estat construïdes per estar obertes de bat a bat.

Però ara Cesco ens ensenya
just en el Gran Teatre del Món,
sota la millor sala on es pot exposar,
amb els millors actots i actrius possibles
i amb una posta en escena inqüestionable.
com les seves finestres s'exposen sense por,
sense marc, sense adreça, sense presentacions,
a la mirada de la gent
i com, des de l'estenedor des d'on pengen,
ens conviden a entrar en el domini dels ocells.

Vinga, voleu, que per un dia tots tenim ales!

L'editorial conjunta d'alguns dels diaris catalans

El contingut de l'editorial conjunta que han publicat avui alguns dels diaris catalans hem sembla correcte i el subscric en la seva totalitat. El títol, la dignitat de Catalunya, ja són figues d'un altre paner.

La dignitat d'un poble no depèn de la sentència de cap tribunal, ni ara ni mai. Tampoc del fet de que unes capçaleres de diari l'hagin de defensar alhora encara que sigui excepcionalment. Els diaris serveixen pel que serveixen i poca cosa més. I encara més avui dia.

És bo que anem tots alhora quan l'empresa ens sembla important, però els missatgers d'opinions han de ser missatgers d'opinions i han de deixar als actors polítics, o sigui els pobles, que no en fem un negoci de la defensa del nostre destí ni de la nostra dignitat, ser els protagonistes absoluts de la funció.

El peix que compri avui a la Boqueria l'embolicaré amb paper del diari Libération que vaig comprar abans d'ahir.

Eiji Oue s'inventa la novena de Bruckner

Eiji Oue, tant estimat per alguns com detestat per altres, l'actual director de l'OBC pel que resta de temporada a l'Auditori, aquest cap de setmana l'ha fet grossa.

I no ho ha fet com ens te acostumats, o sigui amb una de les seves excentricitats --saludar al públic disfressat amb una samarreta d'en Messi o respatllant el trajo d'un pianista convidat i la seva banqueta per treure-li algun bis-- no, aquesta vegada el conill la tret del barret del músic més inclassificable del segle XIX, Anton Bruckner.

I s'ha dit, mira, ara farem veure que l'Anton en la seva inacabada novena simfonia --que en Karajan acostumava a finalitzar afegint el Te Deum, a manca d'un quart moviment que és evident que li manca--, ara farem veure doncs, que els pizzicato dels primer i segon moviments són de Mahler. (Sacrilegi!!!) I també farem veure que el bon Anton s'havia llegit fil per randa el manual del bon wagnerià. (Doble sacrilegi!!!) I...... li ha sortit bé! Perfecte! Mai havia sentit un Bruckner més Bruckner que el d'aquest cap de setmana.

Als que estem tronats si se'ns deixa fer, en fem molts de disbarats. És cert. Però quan l'encertem... com l'Oue aquest cap de setmana, aixequem de les cadires fins els més escèptics.

Qui no s'arrisca no pisca. Bravo Oue!

Garzón col·loca Badalona en el mapa

Que en parlin encara que sigui bé.

Però la veritat és que des que Garzón tornant de Santa Coloma i passejant amb el seu fill es va parar davant del Port de Badalona, ens escriuen amb lletres més grosses.

La cosa (davant del Port) podia anar així:

El fill: I això que és, pare? (senyalant el Port de Badalona)
El jutge: ?¿?¿¿?¿ (dubtant)
El fill: eh, pare! (estirant de la mà)
El jutge: No ho sé del cert, fill. Però t'asseguro que algun dia tot això serà teu.

Una nova icona: Afegim al badiu, al micaco i a l'anís del mono, el Juan Felipe de Santa Marina Badalona.

I els danys col·laterals? Per a Santa Coloma, és clar. El concert de Chick Corea i Gary Burton suspès. El Teatre Segarra tancat fins a nova ordre. I la noia aquella que han posat al balcó de l'Ajuntament: "Tranquils, Jordis, tranquils, que és la Guàrdia Civil."

Però a Badalona, el que dèia, sumem més portades de telediari en un mes, que en els darrers 20 anys. Que en parlin encara que sigui bé.

Wayne Shorter o l'arquitecte del so

Assistir a un nou concert de Wayne Shorter s'ha convertit en alguna cosa més que obrir la tapa d'un bon llibre.

Temps era temps que s'identificava el jazz amb la improvisació pura i simple. Fins i tot Bach hagués rigut de l'acudit: "El jazz és només impromptus?"

També ho és és clar, però sobretot en el cas de Wayne i la seva colla --sigui amb en Hancock o bé sigui amb en Danilo--, però sempre amb el back beat d'aquest monstre de la música clàssica que és Brian Blade, la música que destil·la el quartet de Wayne Shorter respon al canon del "question-answer" per sobre del de "l'impromptus".

Martí Serra em diu: Shorter condensa en la seva música el què més m'agrada de la música clàssica (desenvolupament formal, riquesa de matisos,...) i del jazz (la tribu, el ritme, la frescor, el diable).

Estic d'acord, però ara ja estem a l'any 2009 i podem arriscar-nos encara més i sí, puc assegurar que després de molts concerts quan Wayne acaba, posa el cartell de "Continuarà..." Perquè cada vegada que he tingut la sort de ser-hi, el concert ha estat una peça d'un sol trescaclosques que va començar ja fa molt de temps.

Quan comença el concert et sembla assistir a la construcció dels fonaments d'un edifici que ara ja després de tants anys, saps que s'alçarà davant teu com un gran temple, però també saps del cert que no el veuràs acabar mai. Ni en el proper concert, perquè en el proper també apareixerà al final el cartellet de 'Continuarà...'

Com ens dèia Leonard Bernstein quan explicava la cinquena simfonia de Beethoven: "Ludwig va trobar la primera nota, després va buscar quina nota corresponia posar en segon lloc. Quan la va tenir va buscar la tercera... i així fins que va tenir la torre del so més perfecta que mai ningú hagi pogut construir."

Wayne fa el mateix, però en directe. Quina sort tenim alguns, oi?

La crisi del periodisme a Catalunya toca fons

Com a pressumpte premi Nobel de Cartes al Director que em serà atorgat l'any 2030, vull manifestar el següent:

Ja fa més de 10 anys que no envio cap carta al director a cap diari.

Sempre que ho he fet, he respectat les regles del joc, les he publicades amb el meu nom real --quin? tiruriru tiruriru...-- i afegint el meu DNI espanyol.

Quan aquest matí he vist publicada en el diari 'Avui' una carta signada per Pep Mita sota el títol de "Un nou carrer?" he flipat. Mai he enviat aquesta carta a la bústia de cartes al director de l'Avui i si ho hagués fet seria amb el meu veritable nom --quin? tiruriru tiruriru...-- i amb el meu DNI.

Però, és que a més, la carta en qüestió ha estat treta de context, ja que es tracta del text que acompanya un video del canal tvb1minut a youtube. Sense el qual la possible ironia brilla per la seva absència.



No entenc res. Però flipo en colors i m'ofereixo a donar classes teòriques i pràctiques al periodistes de l'Avui que ho necessitin --per un mòdic preu--, a la vegada que els prego que no publiquin a tort i a dret tot allò que trobin en els meus blocs per més gràcia que els hi faci. Sobretot si ho troben en el bloc que tinc: 'Pensaments sobre la meva sogra'. D'aquí, mai de la vida, eh!

Pel que fa al cas d'avui, cap problema, com podeu veure ha estat un èxit de públic.

Fent bullir l'olla del cinema català

Ho repetiré les vegades que sigui necessari. No existeix tal cosa que puguem anomenar cinema en català. És més, no existirà mai per molt tossuts que s'hi posin alguns.

Existeix poc o molt:

1/Cinema català
2/Cinema parlat en català
3/Cinema subtitulat en català

Ja està. Les imatges en moviment no tenen llenguatge de signes escrits o sons diferenciats en funció de l'idioma que parlen els seus personatges. Punt. La relació de la pel·lícula 'Star Wars' amb la nostra llengua, el català, només pot ser:

1/'Star Wars' parlada en català
2/'Star Wars' subtitulada en català

No hi ha punt 3, perquè 'Star Wars' no és 'cinema en anglés' ni tan sols 'cinema anglès', és cinema americà. I mai de la vida serà 'cinema en català'. Punt final.

Davant la llei que es vol endagar per igualar la oferta de cinema parlat o subtitulat en català amb la oferta de cinema parlat o subtitulat en espanyol, jo hi estic completament a favor. Qui no?

Ara bé, com a persona sensible amb la meva llengua materna, el català, també em sento solidari amb la resta de llengües, totes, i especialment les minoritàries.

Les pel·lícules s'haurien de veure en la seva llengua original i subtitulades. Qui només ha escoltat la cinquena simfonia de Beethoven tocada amb la seva transcripció per a cobla de sardanes, no sap res de la cinquema simfonia de Beethoven, res.

Només pels nens petits, en la seva etapa d'aprenentatge, pot ser bo que se'ls simplifiqui el contingut d'una obra d'art, o sigui -seguidor com sóc de la tesis de Francis Picabia-- d'una obra --qualsevol obra humana és una obra d'art--.

Per exemple, la cinquena simfonia de Beethoben tocada amb un piano de joguina o E.T. parlada en català, pot ser una bona idea per apropar als infants a la música o al cinema.

La resta de ciutadans de Catalunya millor que creixin d'una punyetera vegada o que es comprin les crispetes i se les mengin a casa. Que ens deixin viure aquests darrers dies de cinema projectat en sala cinematogràfica en pau, per l'amor de Déu.